En 1983 (fa més de 25  anys ) Melxor, Pep, Joana i Tudi decidiren iniciar una nova seu de l’Escola d’ Estiu en ELX. També 1983 fou l’any en que totes les Escoles d’Estiu que, a partir de Catalunya s’havien estès per tot l’estat, es reuniren en Barcelona en el I Congrés dels Moviments de Renovació Pedagògica.

Hi ha persones que lluiten un dia i són bones.
Hi ha persones que lluiten un any i són molt bones.
Hi ha persones que lluiten molts anys i són millors.
Hi ha persones que lluiten tota la vida:
Eixes són les imprescindibles.
Bertolt Brecht

L’Escola d’Estiu d’Elx està dintre del Moviment de Renovació Pedagògica que des de l’any 1975 (fa més de 30 anys) organitzava l’Escola d’Estiu del País Valencià, a València i posteriorment també a Dénia, Castelló i Manises.

El somriure enemic de la por
La por amiga del poder
La millor arma l’humor
U. Eco

I aquesta es va iniciar perquè en juliol de 1966 (fa més de 40 anys), en Barcelona, professorat i alumnes de l’Escola Rosa Sensat compartiren la tasca de ressuscitar i organitzar clandestinament l’Escola d’Estiu, la primera escola d’estiu de la postguerra. I a ella acudiren ensenyants de tot el país.

I va ser possible perquè els anys 1950 -1960 (fa gairebé 60 anys) apareixen a Catalunya unes poques escoles privades, les quals pretenen recuperar la qualitat pedagògica de l’escola pública d’abans de la guerra. Aquestes escoles organitzen esporàdicament sessions conjuntes dels seus mestres per estudiar diversos problemes pedagògics, fins que el 1965 neix la idea d’organitzar un curs d’un any de duració. Així neix l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Una escola diferent. L’Escola de Mestres Rosa Sensat s’iniciava amb quinze alumnes-mestres asseguts al voltant d’una taula de menjador d’una casa particular, escoltant els ensenyaments i rebent l’experiència d’una mestra «d’abans de la guerra», Angeleta Ferrer Sensat, filla d’una altra mestra ja morta, Rosa Sensat, en memòria de la qual es donava nom a l’experiència…

L’educació no és una fórmula d’escola, sinó una obra de vida.

Era una escola que intentava recuperar el nivell que havia assolit l’escola pública en el breu període de la II República, entre 1931 i 1936 (fa gairebé 80 anys) .

…pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Mario Benedetti

Aquesta escola a l’inici del segle XX a Espanya ,es definia per dues tendències:

  • D’una banda, la Institución Libre de Enseñanza, a Madrid.
  • D’altra, en Catalunya comença un moviment de renovació pedagògica de l’escola que es relaciona des del seu naixement amb el corrent «escola nova» o «activa». L’Ajuntament de Barcelona construeix les primeres escoles a l’aire lliure. La del Bosc, el 1914 (fa més de 90 anys) està dirigida per una mestra jove anomenada Rosa Sensat.

I es crea l’Escola d’Estiu, escola que de 1914 a 1923 funciona cada mes d’agost.

Potser l’aportació més important d’aquesta escola ha estat el seu estil de formació permanent del mestre, el fet de cercar dintre de la pròpia pràctica escolar els elements de renovació, el fet de convertir la demanda en resposta, els alumnes en professors.

Han passat 94, 78, 42, 33 , 25 anys, i aquesta afirmació continua essent una característica fonamental, un mateix fil que enllaça totes les escoles i les ompli de coherència en la seua continuïtat.

En aquests anys ha hagut de tot, anys de multituds que omplien les escoles i anys de resistència, de minories; anys de bonança econòmica i anys de penúries i subvencions escasses; però els seus trets d’identitat s’han mantingut ferms.

Pep Sempere, mestre inoblidable, ho explicava així :
Som mestres que a més de desorientats estem insatisfets , creiem que les coses sempre poden ser millor, o com a mínim, d’una altra manera, i sospitem, escoltem i cerquem.

Som mestres que coincidirem en algun moment, en alguna escola d’estiu, amb gent que ens feu sospitar més del que ja sospitàvem, ens confirmaren que havien altres maneres de treballar, de viure l’escola, de pensar en l’ensenyament.

Ens sorprengué veuré mestres amb anys de treball que qüestionaven la seua pràctica diària, oberts a la crítica, a la reflexió, als canvis, a escoltar altres maneres de fer escola amb una gran disposició a canviar si el que escoltaven era consistent, millorava l’escola, l’humanitzava, col·locava com a protagonistes als alumnes.

També ens cridà l’atenció la forma de treballar en equip. Com l’única possible. On, com als contes infantils, cadascú no es valorat pel que és, sinó pel que fa. On tothom té cabuda i s’escolta a l’última persona arribada amb el mateix respecte que a qui tinga més triennis.

Treballar col·lectivament, compartir els dubtes i els problemes, formar part d’un equip quan prenem embranzida per un nou repte és per a nosaltres una vacuna contra la pitjor de les malalties: la desesperança.

En el nostre Moviment no hi ha jerarquies, no hi ha persones que manen, hi ha persones que s’encarreguen de tasques, voluntàriament.

Quan ens pregunten, i de vegades sense preguntar-nos, expliquem que el nostre objectiu és transformar l’escola i la societat des de plantejaments pedagògics i socials d’esquerres.

Nosaltres creiem que si perdem la llengua dels nostres pares, dels nostres avis, si perdem la nostra llengua també ens perdrem nosaltres, ens desorientarem i col·laborarem en una mena de delicte perquè totes les llengües del món haurien de ser patrimonis de la humanitat.
Creiem que la religió i l’escola haurien d’estar allunyades, molt allunyades, la fe i la ciència són incompatibles i si ens descuidem faran capelles a les escoles, Betlem ja en munten.
Voldríem que desapareguera la xarxa privada de l’ensenyament ja que només ens dona disgustos, se subvencionen escoles masculines o femenines, religioses, on se selecciona l’alumnat, on no hi ha immigrants, o xiquets i xiquetes amb Necessitats Educatives Especials ni amb baix rendiment escolar. Quina seria la paraula per definir aquesta situació? Elitista? Racista? Doncs cada dia compta amb més mitjans.

Sempre que podem expliquem que aspirem a una escola pública, popular i valenciana:

  • PÚBLICA. Perquè la xarxa privada no dóna més que problemes, excepte faves comptades, com ara algunes cooperatives.
  • POPULAR. Perquè ha de tenir com a màxim objectiu neutralitzar les desigualtats, impedir que a cada persona li espere un destí diferent per haver nascut en una família, en un territori. Popular vol dir del poble. Aclariment necessari en els temps que corren.
  • VALENCIANA. Normalitzant la llengua (català, naturalment i ho parlarem a la manera del País Valencià), la història, la geografia, festes, tradicions. Aquesta semblava una reivindicació fàcil de difondre i és increïble què poc hem avançat.

Podríem afegir LAICA, ECOLÒGICA, PACIFISTA, INTEGRADORA, INTERCULTURAL.

Som també els M.R.P’s col·lectius de persones atentes. Atentes a les innovacions pedagògiques, a les lleis que afectaran el sistema educatiu, als conflictes socials, als moviments alternatius, als canvis. Resultaria incomprensible per a una persona que forma part d’aquest moviments allò tan comú de que l’activitat escolar és fa sols dins les parets de l’aula.

Som gent, la veritat, un poc exigent, però cada persona s’exigeix a sí mateixa el que vol, el compromís el marca cadascú, el teu treball et dirà si formes part d’eixe grup, d’eixes inquietuds, d’eixes preocupacions.
I volem creure amb Martí i Pol que ara és demà :