SWEET SIXTEEN

swetcatala sweetcastellà

SWEET SIXTEEN

Annelise Heurtier

Franquesa Gòdia, Montserrat (trad, cat )

Pagés editors, 2017

Ridruejo Ramos, Cristina ( trad, cast)

Milenio, 2017

Llegim en la dedicatòria : Als “nou de Little Rock”, per haver cregut que les coses podien canviar.

Sabem que és una història basada en fets reals. El llibre situa l’acció al moment en que nou joves negres son admesos en el Institut Liceu Central de Little Rock, en Arkansas, enmig de dos mil cinc-cents blancs, que s’oposen frontalment i amb extremada violència a la seva presència en les aules. Tanmateix també s’oposen la major part del professorat i la societat blanca de la ciutat.

Una obra curta, però intensament crítica amb la societat nord americana. Es plantegen diferents moments de tensió narrativa: les burles, les bromes de mal gust i la brutalitat que els companys blancs utilitzen amb total impunitat cap a ells, les concentracions de la gent per a entrebancar i impedir-los físicament l’entrada al centre educatiu, les actuacions del KKK, l’assetjament continuat,

I pel que fa als alumnes negres, una lliçó de dignitat i valentia, de resistència, de conscienciació sabent que no han de lluitar per ells, que ho tenen perdut, sinó que han de lluitar pel que significarà per a tots els que vindran darrere.

El llibre té el gran valor de combinar el context històric, la defensa dels drets humans i la denúncia en un text que no oblida en cap moment que és una història, molt ben contada, per adolescents.

L’encert de l’autora és utilitzar l’estratègia literària de contraposar dues veus per anar contant els mateixos fets, Molly, l’alumna negra i Grace, l’alumna blanca, l’única que evoluciona d’entre els seus i es capaç de superar els prejudicis que l’envolten .

RECOMANAT: a partir de 14-15 anys

Comentat en Desembre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Sweet Sixteen | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

LA MÁQUINA DE LOS SUEÑOS

maquinasueñosLa máquina de los sueños

Alcántara, Ricardo ( text)

 Alonso, Juan Ramón ( il·l.)

Editorial Océano, 2018

Col·laboren en aquest àlbum dos artistes ja coneguts pel col·lectiu i dels que feia temps no havien vist cap obra seua. De l’autor tenim recomanat el “Pirata valent” i de l’il·lustrador gaudiren molt amb les il·lustracions del llibre “La vuelta al mundo” escrit per Villafañe. Això fa d’aquest llibre una troballa que, d’entrada, ens anima a llegir-lo.
Un conte escrit des de la nostàlgia on coincideixen dos cors solitaris i estableixen una relació simbiòtica contribuint cadascú de la millor manera a la vida comú: el vell aporta la màgia, la confiança en la fantasia per aconseguir els nostres somnis, la figura paterna buscada pel nen; aquest aporta la innocència, la companyia contra la solitud, la infantesa que encara creu en el poder de l’adult.
Aquesta narració, que traspua oralitat, té molt en comú amb les històries sobre iaios i nets amb la diferència que els dos protagonistes no estan units per llaços familiars, dubten, en principi, si poden ser amics; tanmateix, la necessitat psicològica i social afavoreixen la seua amistat.
Un conte compensador amb dos missatges que es desprenen de la seua lectura: un plantejat pel vell al nen, si creus fermament en que hi ha solucions per al teu problema, ho aconseguiràs; l’altre inferit pel nen a través de la relació amb el vell, la nova amistat nascuda entre els dos desvia el conflicte emocional nen/pare empetitint el problema fins al punt de passar a un segon lloc en la seua vida.
Les il·lustracions de Juan Ramón Alonso fetes amb carbonet/grafit, alternen primers plànols de cares dels personatges que no semblen actuals amb els paisatges atemporals de carrers i cases del poble en una atmosfera despullada de tot. Traços suggerits i colors suaus.

Mentre que la imatge del nen expressa perfectament el seu moment emocional, la del vell apareix endolcida, més que vell recorda un personatge antisistema i en algunes imatges ens recorda al gran inventor renaixentista Leonardo da Vinci.
Hi ha un contrast entre la coberta que sembla més de l’artista visual Chema Madoz i les imatges de l’interior en les que reconeixem les peculiaritats pròpies de Juan Ramón.
Aquesta història, allunyada del registre realista, esdevé una ficció composta a tempo adagio, tranquil·la i agradable, necessitada d’una bona mediació per arribar a la infantesa.

RECOMANAT: a partir de 8-9 anys.

Comentat en Desembre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La máquina de los sueños | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

EL COLOM NO SE’N POT ANAR A DORMIR TARD/NO DEJES QUE LA PALOMA SE ACUESTE TARDE

colom paloma

El colom no se’n pot anar a dormir tard
No dejes que la paloma se acueste tarde

Text i il.lustracions de Mo Willems

Andana editorial, 2018

La coberta ens presenta el colom, amb l’ull mig clos, i el seu conillet. I el títol dins un fumet, anunciant així que el còmic serà l’estructura narrativa de la història. Tot això en una gama freda de colors molt relacionada amb l’hora d’ anar a dormir i que es mantindrà al llarg de totes les pàgines i unificarà cromàticament la història.

Mo Willems, autor i il·lustrador, recull un seguit d’excuses-estratègies que el colom exposa per ajornar el moment d’anar a dormir. Per una altra banda, utilitza unes il·lustracions esquemàtiques i alhora expressives.

El llibre resulta original pel tractament dels diàlegs. El colom està interpel·lant a un personatge adult que sols apareix en dues pàgines preliminars compartides amb la informació tècnica i a l’acabament, en la resolució del problema. Per tant, el text reprodueix exclusivament les intervencions del colom.

El colom no se’n pot anar a dormir aborda amb humor i tendresa una situació quotidiana, sovint conflictiva, en un moment concret del dia, en la que els menuts s’identificaran fàcilment amb el protagonista.

Recomanat a partir de 4-5 anys

Comentat en Novembre 2018

 

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El colom no se'n pot anar a dormir tard / No dejes que la paloma se acueste tarde | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

MALACATÚ

malacatu

¡Malacatú! 

María Pascual de la Torre.
Albert Jané (trad. català) 
A buenpaso , 2018

Ja des de la coberta saps que trobarem una lluita.

Els dos serrell a l’aire, enfrontats com espases en alt, preparades, mostrant al contrincant la força, ens fa pensar que Malacatú és un crit davant la batalla. A la dreta ella i a l’esquerra ell. Però el que mostren a les seues mans, ell la pasta de dents i ella el raspall, no són armes molt poderoses.

Voldríem pensar que eixos perfils corresponen a tots els xiquets i a totes les mares del món davant una exigència de l’adult i una rebel·lia del nen i eixe gest arrufant les celles i el nas, serrant les dents i enfrontant-se es resolguera com ho fa aquest llibre davant el conflicte: sense concessions prematures, però amb humor, amb màgia.

La màgia està al text i a la imatge. Els diàlegs són una baralla de galls per aconseguir que l’altre perda, més que per a guanyar. I per guanyar què millor que la tradició: PLASTA, PLASTABLE, SIPILITABLE … FI, FA, FU, MALACATÚ.

El llenguatge és protagonista. Desenvolupa la resolució del conflicte, la rebel·lió davant de la norma, amb la recreació de la tradició, inventant paraules.

I mentre l’humor i la màgia resolen el conflicte, aprendre a dir-nos la veritat sense arribar a l’ofensa, buscant un camí d’empatia que aconseguirà reforçar que l’estima estiga sempre.

Sense relat narratiu, la imatge conta tot allò que cal i mostra també una narració paral·lela del que passa a l’escenari de la cuina.

Fantàstica doble pàgina durant tot el llibre, la cuina d’una casa en la que s’estableix el quadrilàter, on els contrincants s’enfronten, al fons el dormitori i les finestres mostren els arbres del carrer.

Aquest escenari va canviant i podem cercar com evoluciona cada element o com la disposició ens conta el temps i també ens conta que les joguines, com tothom sap, tenen vida pròpia.

Oportunitat magnífica per buscar cada racó i descobrir els canvis.

Com si d’un teatre es tractara, durant tot l’àlbum, som testimoni de que la màgia produeix efectes meravellosos i esperem amb ganes com ha quedat l’un i l’altre. En quin objecte o quin animal s’han convertit. Recordem que els personatges als contes meravellosos tenen capacitat per a transformar-se i s’engresquen en una enfrontament dialectal on sempre guanya l’astúcia.

Però existeix altre personatge, secundari, altre plànol narratiu que no deixa de tenir la seua importància, el pare que torna de la compra i al veure el que passa no intervé i es marxa.

Una interpretació a aquesta actitud podria ser que els conflictes no s’han de solucionar per altres aliens sinó per nosaltres mateixos, així que, de vegades, potser és millor esperar.

Acaba la discussió quan s’han convertit la mare en xiquet i el xiquet en adult. Això tan difícil que és posar-se en el lloc de l’altre.

Així que pensem que Malacatú farà com bon sortilegi que és, allò que li demanem: MALACATÚ!

Repleguem unes paraules d’Ellen Duthie per acabar amb el comentari d’aquest álbum:

Disfrutar de un vocabulario sonoro que no entendemos del todo pero que no por ello resulta menos disfrutable, disfrutar de cómo baila el significado de algo dependiendo de nuestra comprensión en el momento dado, disfrutar de algo que sabes que te queda grande pero jugar a que te queda bien ya o anticiparse al momento en que sí alcanzarás a entenderlo. Disfrutar de la incertidumbre, de lo que está un poquito más allá de nuestro alcance, de lo que no se comprenderá del todo hasta leerlo unas pocas veces -o quizás nunca- tiene mucho que ver con disfrutar de la literatura, a cualquier edad.”

Recomanat a partir de 6-7 anys

Comentat en Novembre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Malacatú! | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

ALGUIEN BAJO LOS PÁRPADOS

alguienbajolosparpados

Alguien bajo los párpados

Cristina Sánchez Andrade

Anagrama, 2017

L’autora explica en una entrevista que vol que les seues novel·les continguen allò que deia Miguel Delibes que deurien tenir totes les bones novel·les: personatges, paisatge i passió.

I de veritat ho aconsegueix.

Aquesta és una narració de personatges.

Extravagants, rars i desconcertants, però que tenen volum i credibilitat, es relacionen de forma tempestuosa, són desvalguts, pròxims a la bogeria, amaguen secrets …, però tenen veritat, perquè les seues extravagàncies i roïndats, fracassos i il·lusions… són profundament humanes.

El patró narratiu és el d’un viatge misteriós del que no sabem res. Segons l’autora de Santiago de Compostela a una llacuna a no més de seixanta kilòmetres.

Són suficients per a que la història puga relatar també el temps, vellesa actual i records de joventut de la postguerra de les dues ancianes, Olvido i Bruna, ama i serventa que estan molt unides, sent tan diferents, per a compartir la seua solitud i transitar la seua bogeria amb companyia.

La maternitat, la vellesa i la llibertat, el dret a ser elles mateixes fins el final són aspectes que van marcant els diàlegs i el relat, però trobem altres molts aspectes que la novel·la explora de l’ànima dels personatges, els protagonistes i els secundaris, com el sexe, el fanatisme, la crueltat, la bondat…

Les estratègies literàries pivoten entre la fantasia i la realitat, entre l’humor negre i esperpèntic i la mirada cap als personatges desvalguts.

Homenatge a Cunqueiro i a la tradició gallega, és aspra i treballa els sentits (els olors, els món rural i les seues costums), les escenes memorables com el sopar amb totes les forces vives del poble, el trobament amb la policía, o el ritual de la costura, o el misteri del fardell que porten al cotxe… es queden impregnades a la memòria.

Las inviernas” és el títol de la novel·la de Cristina Sánchez Andrade que ja va recomanar en el seu moment aquest col·lectiu, per cert també protagonitzada per dues dones difícils d’oblidar.

Excel·lent lectura que ens ha fet reconèixer la vàlua literària de l’autora i esperar més títols d’ella.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en Novembre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Alguien bajo los párpados | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

EL JARDÍN DE ABDUL GASAZI

abdulgasaziEl jardín de Abdul Gasazi

Cris van Allsburg
Cadena, Agustin ( trad)
F.C.E.,2017

Aquest llibre aporta un matís interessant als llibres de literatura infantil i juvenil incidint en el dubte sobre l’existència de la màgia. Text i il·lustracions col.laboren per a portar a les lectores des de la màgia és mentida fins a les pàgines finals on apareix un guiny a favor d’ella.

Tot comença com una aventura: El gos Fritz, entremaliat i transgressor, es perd i Alan, amb un sentiment de culpa per fracassar davant la seua responsabilitat, inicia la recerca: el protagonista, compromès amb el que ha de fer, s’endinsa al jardí prohibit igual que l’heroi dels contes ho fa al bosc. Al bell mig del jardí entra en contacte amb el mag. El mag, com un auxiliar màgic, introdueix al nen en eixe món tan atractiu per a la infantesa on tot és possible, on experimenta, juntament als lectors i lectores, una cruïlla: o creure que el gos ha segut castigat, convertit en ànec, per transgredir la prohibició, per actuar sota els impulsos primaris, o aconseguir l’esperança per a trobar el gos.El primer cas, es tracta d’un raonament real i lògic: si fas quelcom prohibit, mereixes un càstig. El segon cas, es tracta del poder de la literatura que obri altres possibilitats.

Les il·lustracions hiperrealistes d’Allsburg les coneixem molt bé pels altres llibres ja llegits i recomanats per aquest col·lectiu:”La escoba de la viuda” i “El higo más dulce”. Les seues imatges ens atrapen pels adorns dels vestits i dels objectes que apareixen en elles, pel seu volum que augmenta el realisme, per la cura en la maquetació de les pàgines … tot allò enriqueix la història narrada i fa del llibre un producte estimat i prestigiós.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en Novembre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El jardín de Abdul Gasazi | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

SUPERSORDA

supersorda

Supersorda

Cece Bell

Jofre Homedes Beutnagel ( trad )

Maeva Young, 2017

Aquest llibre :

– no és per donar-nos receptes sobre com tractar a una persona sorda

– no es per parlar de la diferència com a anormalitat, ni com un ser especial .

Si bé la protagonista és sorda, el llibre és una crònica de la infància i les dificultats de créixer. Te una gran dosi d’humor tant en la part gràfica com en els diàlegs, i així aconsegueix suavitzar les situacions més dures que ha d’afrontar.

.- encara que autobiogràfic i contat des de la perspectiva d’una xiqueta, s’escriu quan l’autora ha pres distància de la seua infància, 30 anys després:

“Hoy en dia veo mi sordera más bien como una molestia esporádica, y por extraño que parezca, como un regalo: puedo apagar el ruido del mundo siempre que quiera y refugiarme en la paz del silencio. ¿Y ser diferente? Pues fue lo mejor de todo. Me di cuenta de que con un poco de creatividad y mucha dedicación es posible hacer de cualquier diferencia algo asombroso. Nuestras diferencias son nuestros superpoderes.”( epíleg )

.- l’escriu en forma de novel·la gràfica perquè el format (les bafarades) li permeten jugar amb el so i el volum (bafarades buides per assenyalar que no pot escoltar res, diferent grandària de les lletres en correspondència a diferents volums del so, sons no comprensibles quan li arriben distorsionats o no pot veure els llavis de qui parla, …), en resum: una recopilació divertidíssima de totes les idees equivocades que tenim les persones «normals» sobre les persones sordes, …

«Me permiten mostrarle perfectamente al lector lo que oye y no oye mi personaje –una parte muy importante en la historia de una persona sorda. A medida que voy perdiendo audición, el diálogo en los bocadillos empieza a difuminarse. Cuando no puedo oír nada, los bocadillos están vacíos.»

.- els personatges resulten ser conills antropomorfs :

“Los conejos tienen orejas grandes y una audición increíble. En el colegio me sentía como el único conejo cuyas grandes orejas no funcionaban”, reflexiona ( eldiario.es, Pilar Martin, 11/11/2017)

I també a nosaltres, lectores, després de fer una lectura divertidíssima, tendra i emotiva, ens farà reflexionar.

Recomanat: a partir de 10-11 anys.

Comentat en Novembre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Supersorda | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

TU NO ME VAS A CREER

Tu-no-me-vas-a-creer

Tu no me vas a creer

Jaime Blume Sánchez ( text)

Irene Savino ( il·l)

Ekaré, 2013


El protagonista ha tingut un malson i li’l conta a la seua mare : una història que ens recorda, en el nostre imaginari, l’home del sac o saginer,o greixer.

Escrita en 1ª persona, el protagonista narra amb molta intensitat el seu malson utilitzant estructures bàsiques de la tradició oral, enumeracions d’accions i versos octosíl·labs amb rima assonant els parells que, en alguns moments, ens recorden a la poètica lorquiana.

Llibre compensatori on el propi nen fa un recorregut de creixement i la mare l’acompanya en eixa aventura donant-li respostes dolces que apaivagaven l’angoixa del protagonista.

Les il·lustracions d’Irene Savino enriqueixen aquesta narració: imatges que visualitzen l’itinerari del nen entrant per la porta de reixes, arribant al bosc i acabant el malson quan eix per la mateixa porta. Ofereixen un contrast entre les imatges fantàstiques – negre i blanc- i les reals – suaus i delicats colors-.


Només una crítica a aquest llibre sobre la por, sobre el valor del conte per a superar-la, sobre la necessitat de l’amor protector de la mare: el seu final resulta explícit i ensucrat.

Recomanat a partir de 4-5 anys

Comentat en octubre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Tu no me vas a creer | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

MEXIQUE, EL NOM DEL VAIXELL / MEXIQUE,EL NOMBRE DEL BARCO

mexiquecatala mexiquecastellà

Mexique, el nom del vaixell                      Mexique, el nombre del barco

Teresa Duran ( trad.)

María José Ferrada( text)

Ana Penyas ( il·l)

Libros del zorro rojo, 2017

La guerra és un espetec fortíssim.

La guerra és una mà enorme que et sacseja i et llança dins un vaixell.

Història contada per un xiquet. El text, escrit en primera persona, descriu en poques línies l’acomiadament de les famílies, el viatge i la rebuda acollidora del país on viuran, Mèxic. Aquesta primera persona, la mirada innocent d’un nen, fa vibrar la sensibilitat de les lectores, augmenta la tonalitat emotiva d’una història real que alguns volen callar o fer-nos oblidar. Tema, text i il·lustració van de la mà aconseguint una sinergia que ens atrapa i emociona.

Il·lustracions i text formen un tot que ens endinsa en la soledat davant la immensitat del mar i ens apropa al drama de l’allunyament familiar. Les il·lustracions són fonamentals en aquest llibre. Les cares, les expressions són un viu reflex del dolor, l’angúnia i la tristor de tots.

Els nens de Morelia representen el drama diari de la gent que fuig sense saber on va, ni com, ni si arribarà a bon port:

La història dels nens de Morelia és, com la xocolata -projecta Immaculada Cordero-, molt amarga i amb moments dolços”

Totes les escenes les recordo sense brillantor, com si en tot aquell temps no hagués estat el sol. Alguns companys no recorden res d’aquells dies”, escrivia un nen sobre un viatge “trist i difícil”. 

Si anem a l’epíleg i la contracoberta veiem que és un llibre basat en fets reals : “El 27 de maig de 1937, un grup de 456 infants, fills de republicans procedents de diferents llocs d’Espanya, es van embarcar al Mexique, que va salpar de Bordeus amb rumb a Morelia (Mèxic). (…) Tres o quatre mesos …( …) perquè així estava previst….(…) Però la derrota republicana i l’inici de la Segona Guerra Mundial van convertir aquell breu lapse en un exili definitiu.”

Recomanat a partir de 10-11 anys

Comentat en octubre 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Mexique el nom del vaixell/ Mexique el nombre del barco | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

SENSIBILITAT I ESSÈNCIA

clarisses1

clarisses3

clarisses2

clarisses4

SENSIBILITAT I ESSÈNCIA
La vesprada galega va resultar de sucre i amistat. 

Ahir Manuela Rodríguez i Xose Manuel Ballesteros de Kalandraka ens demostraren que tenen cura, amor i coneixement dels llibres que editen.

Miquel Desclot va mostrar, amb saviesa i habilitat, que el treball de traduir forma part de manera radical dels llibres com un component artístic més de l’obra.

De vegades les paraules tenen greix, s’unflen o senzillament s’allunyen …

Així que recuperar la sensibilitat davant d’elles,

apropar-nos,

llevar-les el greix,

cercar essència … ,

és un exercici,

un entrenament que cal fer i que ahir vam realitzar de nou de la mà de Miquel,

per no abandonar-les,

per sentir-les millor i

cercar les que ens fan companyia.

Sempre gràcies.

Trobada d’amistat i estima a la bona literatura.

 

 

 

 

 

 


							
Publicat dins de ESTAR A L'AGUAIT, Sensibilitat i essència | Etiquetat com a , , | Envia un comentari