Exercicis d’estil. Raymond Queneau. Ed.Quaderns Crema, 2009

Títol original : Exercices de style, Gallimard, 1947

TÀCTIL

Els autobusos són dolços al tacte sobretot si se’ls agafa entre les cuixes i se’ls amanyaga amb totes dues mans, del cap fins a la cua, del motor fins a la plataforma. Però quan un es troba en aquesta plataforma llavors distingeix alguna cosa més aspra i més rasposa que és la xapa o l’agafamans, quan no aquella cosa més pleneta i més elàstica que és una natja. De vegades, n’hi ha dues, i llavors la frase es posa en plural. També es pot engrapar un objecte tubular i palpitant que regurgita sons ximples, o bé un utensili d’espirals trenades més dolces que un rosari, més sedoses que un filferro d’espines, més vellutades que una corda i més menudes que un cable. O també es pot tocar amb els dits la ruqueria humana, lleugerament viscosa i llefiscosa, per culpa de la calor.

I si es pren paciència un parell d’hores, llavors, davant una estació rugosa, es pot ficar la tèbia mà dins l’exquisida frescor d’un botó d’ivori fora de lloc.

(pag. 86 de la 1ª edició en català, 1989)

Orlando. Virginia Wolf. Ed. Proa (clàssics universals).2001

Traducció de Maria Antonia Oliver (1994)

Oh, Déu meu!-va exclamar en arribar a aquella conclusió –Hauré de començar a respectar l’opinió de l’altre sexe, per molt monstruosa que em sembli? Si porto faldilla, si no puc nedar, si m’ha de rescatar un mariner…-va exclamar-, cal que ho faci!

Aleshores la va embolcallar la tristesa. Perquè, sincera per naturalesa, i contrària a qualsevol mal entès, odiava dir mentides. Mentir li semblava una forma equivocada de fer les coses. Si reflexionava, la seda brodada, el plaer de ser rescatada per un mariner…si aquestes coses només s’obtenen amb actuacions indirectes, actuarem indirectament. Va recordar que, quan era un home jove, havia insistit que les dones havien de ser obedients, castes, perfumades i esquisidament abillades.

“Ara hauré de patir personalment aquestes exigències –va reflexionar-, perquè les dones no són, per la curta experiencia que en tinc, obedients, castes, perfumades i esquisidament abillades per naturalesa. Només poden assolir aquestes gràcies, sense les quals no poden gaudir de cap de les delícies de la vida, a força de la disciplina més enfarfegadora. El pentinat tot sol –pensava- ja s’emporta una hora sencera del matí, contemplar-se al mirall, una altra hora, després cal apuntalar-se i lligar-se la cotilla, després rentar-se i empolvorar-se, després cal canviar la seda per la randa, i la randa pel brocat, i cal mantener-se casta any rere any…”

Aquí va bellugar el peu amb impaciencia i va mostrar una polzada de cama. Dalt del masteler hi havia un mariner, que la casualitat va voler que en aquell moment mirés cap avall; l’home va fer un sotrac tant violent que va perdre peu i li va venir d’un pel no caure.

“Si la vista dels meus turmells significa la mort per a un individu honest que, sens dubte, té una dona i familia al seu càrrec, per pura humanitat cal que em tapi els turmells”, va pensar Orlando.

Però les cames eren una de les coses més belles que tenia. I es posà a rumiar fins a quin punt hem arribat que la bellesa d’una dona ha de romandre tapada per tal que un mariner no caiga del pal major.

-A filar estopa! –va exclamar, adonant-se per primera vegada d’allò que, en altres circumstàncies , hauria anat aprenent des de petita, és a dir, de les sagrades responsabilitats de la feminitat.

(pag. 139-40)

Les ciutats invisibles. Italo Calvino. Ed. Empúries, 1985

Las ciudades invisibles. Italo Calvino, Siruela, 2010

Per a Khubilai Khan, emperador mongol, els dominis del qual s’estenen de cap a cap del continent, el nombre de ciutats que abasta el seu imperi és incomptable i per tal motiu són als seus ulls ciutats invisibles. Ni tan sols vivint mil anys, diu ell mateix, podria arribar a visitar_les totes. I encarrega a Marco Polo la tasca de viatjar per elles i després contar_li com són.

Mitjançant els diàlegs entre l’explorador i mercader Marco Polo i l’emperador Khubilai Khan, Italo Calvino ens mostra tot un conjunt d’imatges del que significa la paraula ciutat:

“ No és cert que Khubilai Khan cregui tot el que li diu Marco Polo quan li descriu les ciutats que ha visitat a les seves ambaixades, però si que és cert que l’emperador dels tàrtars continua escoltant el jove venecià amb més curiositat i atenció que les que té per qualsevol altre dels seus missatgers o exploradors” ( p- 9)

“Arribat de nou i absolutament ignorant de les llengües del Llevant, Marco Polo només podia explicar_se amb gestos, salts, crits de meravella i d’horror, lladrucs o cants d’animals, o amb objectes que anava traient de la seva bossa” ( p. 25)

Comparteixen un llenguatge d’imatges, de territoris, d’escenaris i també de reflexions sobre el món i la memòria:

“Els altres ambaixadors m’avisen de caresties, d’abusos, de conjures o bé m’indiquen mines de turqueses acabades de descobrir, (…) _ preguntà a en Polo el Gran Khan _ .Tornes de comarques tan llunyanes com aquestes i només saps dir_me els pensaments que li vénen a qui pren la fresca a la nit assegut al portal de casa”.( p. 29)

A Marco Polo no li interessa descriure la realitat de la ciutat sinó com la veuen els viatgers o els propis habitants :

“Les ciutats i el desig: A Despina, s’hi arriba de dues maneres: en vaixell o en camell. La ciutat es presenta diferent a qui ve per terra o a qui ve per mar.

El cameller que veu despuntar a l’horitzó de l’altiplà els pinacles dels gratacels, les antenes radar, l’agitació de les mànegues de ventilació blanques i roses, els fums de les xemeneies, pensa en un vaixell, sap que és una ciutat, però la pensa com si fos una nau que el treu del desert, un veler a punt de salpar, amb el vent que ja infla les veles encara no deslligades, o bé un vapor amb la caldera que vibra en la carena de ferro, i pensa en tots els ports, en les mercaderies d’ultramar (…)

En la boira de la costa el mariner distingeix la forma d’una gepa de camell, d’una sella recamada amb serrells lluents entre dues gepes tacades que avancen contorçant_-se, sap que és una ciutat però la pensa com si fos un camell de les albardes del qual en pengen odres i sàrries de fruites confitades, vi de dàtils, fulles de tabac, i ja s’hi troba, al capdavant d’una llarga caravana que el treu del desert del mar cap a l’oasi d’aigua dolça a l’ombra dentada de les palmeres, ( …)

Cada ciutat rep la seva forma del desert al qual s’oposa; i d’aquesta manera el cameller i el mariner veuen Despina, ciutat de confí entre dos deserts( p 21-22)”

Escrit de manera magistral, evoca i descriu, crea i confabula, sobre territoris possibles, imaginaris, clàssics, onírics o mitològics. Fa veure al lector allò que no existeix. Mostra les imatges com ningú, com uns miralls on es podem veure reflectits.

“Les ciutats i el cel 4 : (…) Seguint amb exactitud els càlculs dels astrònoms, va ser edificada Perínzia; gents diverses van venir a poblar_la; (…) En els carrers i les places de Perínzia avui dia hi trobes esguerrats, geperuts, obesos, dones barbudes. Però el pitjor no es veu; pugen crits des dels soterranis i els graners, on les famílies amaguen els fills de tres caps o sis cames.

Els astrònoms de Perínzia es troben davant d’una difícil opció : o admetre que tots els seus càlculs són equivocats i les seves xifres no aconsegueixen descriure el cel, o revelar que l’ordre dels déus és exactament el que es reflecteix en la ciutat dels monstres. ( p. 146)”

Les reflexions filosòfiques acompanyen les descripcions de les ciutats, tal com podem llegir en aquest fragment del final del llibre :

“El Gran Khan estava fullejant ja en el seu atles els mapes de les ciutats que amenacen en els malsons i en les malediccions : (…) Diu :

_ Tot és inútil si el darrer fondejador no pot ser sinó la ciutat infernal, i allí en els fons és on, en una espiral cada vegada més estreta , ens xucla el corrent.

I en Polo :

_ L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir_lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer_se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer_lo durar, i donar_li espai.( p. 164 ) “

En resum, un clàssic per tenir sempre a prop, per llegir amb pausa, rellegir, llegir de moltes maneres, gaudir i reflexionar.

Pa negre. Emili Teixidor