Les faules són contes d’autor amb personatges animals que acaben amb una moralitat tancada escrita al final del conte. Tots i totes recordem  la famosa faula de “la zorra y la tortuga” o la faula de “la cigarra y la hormiga”. A la primera, ens avisen del perill de la lentitud; a la segona, del perill de la peresa.

D’ on venen les faules?

Un dels millors folkloristes de l’Estat, Antonio Rodríguez Almodóvar, classificava els contes populars en tres grups: contes meravellosos, contes de costums i contes d’animals.

Aquest últim grup,  contes d’animals, replegava  totes les històries amb protagonistes animals que representen aspectes humans i amb un tema comú: LA FAM; és a dir, com l’animal feble es lliura de ser menjat per l’animal fort. Una diferència molt important, respecte a les faules, és que aquests no tenen moralitat escrita al final del conte.

Aquests tipus de contes van evolucionar amb el pas del temps en els contes literaris d’animals o faules. Aquesta evolució va seguir tres corrents diferents: corrent llatina (Esop al segle IVadc i Fedro al segle I), corrent àrab (contes de Calil·la i Dimna) i corrent europea ( Arcipreste de Hita i comte Juan Manuel al segle XIV, La Fontaine al segle XVII, Samaniego i Iriarte al segle XVIII).

No es pot negar que els contes d’animals van ser la font indiscutible per als autors de faules al llarg de la història de la literatura. Aquest fet, juntament amb l’absència de moralitat escrita, ens fan valorar-los com a històries més interessants per a contar a l’escola i decidir-nos per ells, per davant de les faules. Pot ser comparant un conte concret amb una faula concreta, quede més clar la tesi que acabem d’exposar. “La zorra y la cigüeña” és un conte d’animals i també una faula d’Esop reescrita per La Fontaine  i Samaniego. Al conte popular, la rabosa enganya a la cigonya, la cigonya enganya a la rabosa i, finalment, la cigonya endevinant que la rabosa volia menjar-se la, la invita a un vol; quan estan molt alt, la cigonya fa caure a la rabosa i aquesta mor. En canvi, a la faula un animal enganya a l’altre i aquest li torna l’enganya. Acaba la faula amb una moralitat que adverteix als oients o lectors del perills d’enganyar.

Així doncs, amb el risc de repetir-nos, el nostre col·lectiu aposta pels contes d’animals de Tradició Oral i us recomanem que a l’hora de triar una història per a dur a les aules, cerqueu entre les recopilacions dels folKloristes ja esmentats en altres article d’aquesta secció dedicada a contes.

Una ullada als llibres “Cuentos al amor de la lumbre II” (A.R. Almodóvar, editorial Anaya)  i “Cuentos de niños y del hogar II” (Hermanos Grimm, editorial Anaya),  ens servirà per  elegir el material necessari  que farà gaudir al nostre alumnat d’una magnífica educació estètica i moral.

SOBRE ADAPTACIONS ……

A la nostra trajectòria lectora ens hem trobat amb llibres de literatura infantil que són adaptacions de contes de tradició oral. Hauríem de distingir en aquest tipus de llibres entre els termes recopilació, versió i adaptació.

Els contes de tradició que arriben a les nostres mans escrits en format llibre, procedeixen de persones recopiladores afamades i reconegudes com Perrault ( “Cuentos de antaño”), Germans Grimm ( “Cuentos de niños y del hogar”), Afanasiev (“Cuentos populares rusos”), Italo Calvino ( “El príncipe cangrejo”), Almodóvar (“Cuentos al amor de la lumbre”) i Joan Amades (“Rondallística catalana”) . Els contes escrits per aquests folkloristes són recopilacions que gaudeixen de la fidelitat al relat oral i del respecte a les estructures formals típiques de la tradició oral.

Malgrat això, la puresa del conte popular no existeix. Per exemple, et trobes que hi ha una caputxeta vermella replegada per Perrault que és diferent a la replegada pels Germans Grimm. És a dir, hi ha diferents versions d’un mateix conte conseqüència d’un informador, d’un lloc o una època diferents.

A més a més, els recopiladors al llarg de la història de la literatura popular, inclús respectant la globalitat del conte, han fet xicotetes adaptacions, en funció de les normes socials de l’època en la que vivien. Agafant el mateix exemple de la Caputxeta vermella, podem llegir la versió de Perrault amb un final tràgic per a la protagonista (és devorada pel llop) . En canvi, a la versió dels Germans Grimm, la protagonista és salvada pel caçador i té un final feliç. Al primer cas, l’escriptor del segle XVII utilitzava el conte per a alliçonar a les infantes; al segon cas, el conte s’allunya de la funció moralista i es converteix en una mera font de plaer. Per tant, Perrault i Germans Grimm fan canvis, adaptacions.

Però, al segle XXI, quan llegim una adaptació d’un conte de tradició, què hem d’exigir-li?

No podem obviar la tasca important que tenen els autors i autores actuals de difusió i recuperació de la Tradició Oral. Però, si escriuen a partir d’un conte popular i fan canvis, és a dir, fan adaptacions, haurem d’exigir-les que vagen en harmonia amb els valors socials que tant costosament volem aconseguir: igualtat entre els gèneres, protagonisme dels febles en el seu enfrontament contra els poderosos, etc. Volem que les adaptacions conformen contes amb projecte de futur, de transformació social del món en que vivim.

A més a més, no podem oblidar que ja siguen recopilacions, versions o adaptacions, totes tres han de gaudir d’una bona qualitat literària: exquisides estructures lingüístiques, riquesa de vocabulari i sobre tot, fugida de simplificacions i d’infantilismes.

(Bibliografia consultada per a fer aquest article: Cuentos al amor de la lumbre. ALMODÓVAR, Antonio; El poder de los cuentos. JEAN, Georges; Morfología del cuento. PROPP, Vladimir; El cuento de los cuentos. BASILE, Giambatiste.)

Què permeten les fórmules?

Una característica fonamental dels contes meravellosos és la indeterminació formal sustentada en frases com ara: més enllà de les muntanyes que envolten el nostre poble, en temps llunyans …, quan els animals parlaven … És a dir, es tracta de passar amb la nostra imaginació a un espai i un temps indeterminats.

Aquestes màgiques paraules, traslladen els oients a universos temporals on els somnis poden durar set o cent anys i  els arrosseguen a espais meravellosos on tot allò impossible és natural, no cal justificar-ho.

I què passa en eixe temps i eixe espai?

Un ventall de possibilitats des de gaudir i delectar-se de les aventures fantàstiques plantejades al conte, fins a reconèixer les pors, les enveges, la gelosia dels personatges  que donen vida a la història; una complexa combinació d’identificacions i projeccions amb eixos personatges.

Què permeten les fórmules d’eixida?

Van viure molts anys contents i feliços i, si no són morts, de segur que encara són vius. Frases com aquestes ens indiquen el final del conte. Petits i majors tornen al lloc i al temps real on viuen; encara que l’encant i la fascinació romanen a la seua memòria.

En definitiva, l’atmosfera poètica del conte fa viatjar a l’interior de nosaltres mateixos on gaudirem  una experiència de plaer només o una aventura emocional que ens ajudarà a créixer.

Si ens preocupem en investigar un poc al voltant dels contes de tradició oral, descobrirem que a les diferents versions que hi ha sobre aquest conte ( Basile, Perrault, Grimm i Almodóvar) només en la realitzada per al cine per Walt Disney, apareixen els nanets amb nom i personalitat diferenciada.

Podríem preguntar-nos: què sap un director de cine sobre el significat profund dels personatges als contes de fades?

Els diferents especialistes de contes meravellosos coincideixen en que els nanets representen un estadi psicològic, preadolescència,  on poder aconseguir la maduresa necessària per a entrar en un estadi superior, l’adolescència.

La Blancaneus, la nostra protagonista, es refugia a la casa dels nanets mentre adquireix la capacitat d’enfrontar-se als conflictes interns que li imposa l’adolescència.

Per tant, la versió Walt Disney converteix aquests personatges en anècdotes, en siluetes divertides que no aporten gens ni mica a l’imaginari dels nostres infants.

Si voleu, alguna vegada,  recordar el conte de Blancaneus, us recomanem que acudiu a les versions dels recopil·ladors esmentats en aquest comentari on els contes apareixen amb tota la seua força iniciàtica.

(comentari fet a partir del llibre de Bruno Bettelheim “Psiconàlisi dels contes de fades”)