El novel·lista i assagista Rafael Sánchez Ferlosio ha aconseguit el “Premio Nacional de las Letras”, 2009.És un autor amb una capacitat prodigiosa per a crear imatges i la seua manera d’utilitzar el llenguatge per a crear literatura és portentosa.
Des del punt de vista ideològic ha segut implacablement crític amb temes com l’exèrcit, la guerra o les celebracions del Vè Centenari del descobriment d’Amèrica.
De la seua amplíssima producció ens referirem a “Alfanhuí”, que estava inclòs en una de les nostres darreres propostes de lectura.
El llibre , publicat a l’any 1951, és enlluernador. És una història iniciàtica on Alfanhuí,”el muchacho que tiene los ojos amarillos como el alcaraván” realitza un viatge vital que li fa créixer com a ésser humà. Mitjançant la narració Sánchez Ferlosio va creant situacions i personatges que ens envolten en un clima de realisme màgic. I ho fa amb mestria.
…”Bebió una yegua preñada y se volvió toda blanca y transparente, porque la sangre y los colores se le iban al feto, que se veía vivísimo en su vientre como dentro de un fanal. La yegua se tendió sobre el verde y abortó (…) Era toda de vidrio, con el esqueleto blanco”.
Utilitza la poètica d’allò senzill i quotidià i descriu una festa per als sentits, ja que és una escriptura extraordinàriament sensual: els colors, les llums, les ombres, els sabors, els olors …
“El desván olía a cerrado y estaba lleno de sueño. Alfanhuí sentía caer sobre sus pestañas una lluvia de polvo que bajaba como una nevada invisible” …
Tot això sense oblidar un finíssim sentit de l’humor, un pessic d’ironia i una bona dosi de sornegueria, com en aquest fragment del capítol De los bomberos de Madrid:
“Nunca sacaban a nadie por la puerta, aunque pudieran, siempre lo hacían por las ventanas y los balcones, porque lo importante para vencer era la espectacularidad. Bombero hubo, que en su celo, subió a la joven del primer piso, hasta el quinto, para salvarla desde allí.”…
“Cuando llegaba la hora del fuego toda joven conocía su deber. Mientras los demás huían aprisa con los enseres, ellas se levantaban lentas y trágicas, dando tiempo a las llamas, quitaban de sus rostros las pinturas y los afeites, soltaban las largas cabelleras, se desnudaban y se ponían el blanco camisón. Salían por fin, solemnes y magníficas, a gritar y a bracear en los balcones”..
No ens queda més que convidar-vos a llegir el libre amb la dedicatòria del propi autor: “Sembradas están para ti las locuras que andaban en mi cabeza y que en Castilla tenían tan buen asiento. Escrita para ti esta historia castellana y llena de mentiras verdaderas”.
