La gran majoria dels contes de tradició oral, sobretot els contes meravellosos, comencen amb unes fórmules d’entrada, Hi havia una vegada, i altres d’eixida, conte contat ja s’ha acabat.
Què permeten les fórmules?
Una característica fonamental dels contes meravellosos és la indeterminació formal sustentada en frases com ara: més enllà de les muntanyes que envolten el nostre poble, en temps llunyans …, quan els animals parlaven … És a dir, es tracta de passar amb la nostra imaginació a un espai i un temps indeterminats.
Aquestes màgiques paraules, traslladen els oients a universos temporals on els somnis poden durar set o cent anys i els arrosseguen a espais meravellosos on tot allò impossible és natural, no cal justificar-ho.
I què passa en eixe temps i eixe espai?
Un ventall de possibilitats des de gaudir i delectar-se de les aventures fantàstiques plantejades al conte, fins a reconèixer les pors, les enveges, la gelosia dels personatges que donen vida a la història; una complexa combinació d’identificacions i projeccions amb eixos personatges.
Què permeten les fórmules d’eixida?
Van viure molts anys contents i feliços i, si no són morts, de segur que encara són vius. Frases com aquestes ens indiquen el final del conte. Petits i majors tornen al lloc i al temps real on viuen; encara que l’encant i la fascinació romanen a la seua memòria.
En definitiva, l’atmosfera poètica del conte fa viatjar a l’interior de nosaltres mateixos on gaudirem una experiència de plaer només o una aventura emocional que ens ajudarà a créixer.
