LES LLEIALTATS / LAS LEALTADES

Les lleialtats / Las lealtades

Delphine de Vigan

(trad. cat)Jordi Martin Lloret

(trad.cast) Javier Albiñana

Editorial 62/ Editorial Anagrama,2019

Novel·la realista, intensa i contundent.

L’estructura de la narració pivota sobre quatre personatges.

Un testimoni sobre l’experiència vital de dues dones i dos adolescents.

Les dones són la professora dels dos xavals i la mare d’un d’ells.

Cada capítol s’inicia amb el nom de cadascú d’aquests personatges.

Les dones relaten en primera persona i els xics en tercera.

Els adolescents Théo i Mathis s’estrenen en la vida mesurant les seues capacitats per a la mentida, per aguantar l’alcohol, per a resistir les normes, per donar crits d’auxili davant dels demès que ningú interpreta, ni fa cas.

Elles, Cécile i Hélene tenen un passat que es projecta en el seu present.

El dolor transita la novel·la, la impregna tota i interpel·la a la persona lectora.

Encara que no fa cap judici, ni valoració de les situacions que toca:maltracte, alcoholisme, ideologia d’extrema dreta, odi …

Aquests quatre personatges tenen en comú la por a visibilitzar els conflictes interns i externs que pateixen a la seua vida i les lleialtats que venen de lluny i marquen les seues actituds davant dels conflictes.

Descobrim el sentiment de solitud i vulnerabilitat en aquesta polifonia de veus. Des de Théo (l’adolescent que beu com a refugi per a perdre la consciència de la seua realitat) fins el sentiment de culpa de Cécile, mare de Mathis que viu una situació d’humiliació palesa de la que no sap com desfer-se.

Els escenaris on l’autora es mou són la casa i l’institut. Àmbits on critica la falta de temps i de rigor a l’hora de valorar les actituds que presenten els adolescents.

Molt interessant el final obert que deixa Delphine de Vigan en la novel.la per a que l’esperança siga un ingredient que pose o no la persona lectora per a donar fi a la història.

Les lectores queden amb algunes preguntes com ara :

coneixem a qui tenim davant?;

quines són les nostres possibilitats d’actuació?

I probablement moltes més.

Recomanat a partir de 14-15 anys

Comentat en Novembre 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Les lleialtats / Las lealtades | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

JO TINC UN MOC / YO TENGO UN MOCO.

Jo tinc un moc. /Yo tengo un moco

Text popular

E.Odriozola ( il·l )

M.Desclot ( trad. cat)

Ediciones modernas El Embudo, 2020

 

És molt descortès furgar insistentment el nas amb el dit, i encara resulta més insuportable ficar-se a la boca allò que s’ha tret del nas, o fins i tot el dit que s’ha fet servir; això pot causar molta angúnia a aquells que ho veuen.

(Jean-Baptiste de La Salle.Regles de cortesia i urbanitat cristianes /1703)

Aquesta nota figura al final del llibre i no seria cap barbaritat pensar que això va ser el disparador, el late motiv dels editors Elena Odriozola i Gustavo Puerta per a agafar aquesta cançoneta infantil i multiplicar-la, posant-la en boca de cada membre de una família: la xiqueta, el xiquet, la germana i el germà adolescents, la mare, el pare, l’avi i l’àvia.

Jo tinc un moc

me’l trec amb afició

me’n faig burilla

bonica mandonguilla

i me l’empasso

i com que en tinc més gana

me’n trec un altre

i tornem a començar.

Això una vegada i dos i tres… Fins a huit mocs es van elaborant artesanalment, amb fruïció,  amb un ingredient de primera mà, sense escrúpols, sense fàstic, de la manera natural que ho faria un xiquet que ni sap les regles de cortesia i urbanitat del segle XVIII ni falta que li fa. 

Cada vers, una pàgina, cada pàgina una imatge d’un personatge fent les accions escatològiques que la tirallonga va dient. Quan els toca actuar, l’han de cantar i dramatitzar amb realisme i naturalitat i han d’elaborar la seua obra d’art.

Així ens presenten a la família. I això, per a què? Potser per a poder dir que tothom s’ha tret un moc, potser per a parlar d’allò que no es parla, potser per a autoritzar l’escatologia i fer-li ocupar el lloc i el joc que entre els xiquets té.

Tot això ens sembla important i necessari.

Valorem les il·lustracions d’Elena Odriozola i la seua idea de fer un folidoscopi on les  imatges varien gradualment d’una pàgina a la següent simulant una animació cinematogràfica.

Destaquem la traducció que fa Miquel Desclot de la cançó, sense perdre la musicalitat, el ritme i la frescor.

Recomanat a partir de 0-3 anys

Comentat en Octubre 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Jo tinc un moc/ Yo tengo un moco | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

ELS DIES FELIÇOS / LOS DÍAS FELICES

Els dies feliços / Los dias felices

Bernat Cormand ( text i il·lustració)

Ed. A buen paso, 2018

Aquest llibre planteja una qüestió interessant: al territori de la infantesa passen coses difícils d’entendre i ens acompanyen sempre, potser perquè no les vam entendre i estaven relacionades amb els afectes.

Transita entre el dolor de la pèrdua i la nostàlgia del record. Dos xiquets es troben compartint veïnat, viuen l’experiència de la primera amistat intensa junts i després un d’ells desapareix.. El viatge que fa Jacob queda expressat així:se’n va anar del poble. Suposo que molt lluny perquè com si se l’hagués empassat la terra, no en vaig saber mai més res. Tot està contat tan subtilment, tan de puntetes que deixa obertes moltes portes al lector/a fins i tot les portes de la mort. Tant si es parla d’una absència lleu com si és definitiva requereixen un procés de dol. El protagonista ens ho conta passat un temps, mitjançant l’escriptura que li ajuda a fer perdurable aquell record, com tots segurament idealitzats.

Els dies feliços s’intueixen, queden esbossats (jocs, sensibilitat amb la natura, la sorpresa, el misteri ) i són les lectores les que tenen que imaginar, omplir eixes pàgines que l’autor deixa al nostre abast.

L’autor, Bernat Cormand (1973-2021) va centrar la seua obra en visibilitzar la temàtica LGTBQ+ en la literatura infantil i juvenil. En aquest llibre en concret trobem una amistat i l’estima entre dos xiquets amb absoluta naturalitat però no trobem una correlació explícita més enllà d’una exquisida tendresa i unes meravelloses mans agafades. Encara així ho celebrem.

Les il·lustracions hiperrealistes, fetes amb llapis de colors d’uns xiquets repentinats, rosats, pulcríssims i el món en tonalitats suaus que els envolta, en general resulten suggeridores, molt personals i delicades.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en Octubre 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Els dies feliços / Los dias felices | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

LA INOCENCIA DEL HAIKU

La inocencia del haiku.  

Vicente Haya, ( compilador)

Ed. Vaso roto,2012

Resulta curiós com ha prosperat  el haiku en occident. Potser ens desperta una condició adormida, la de mirar el món com ens ensenyen els savis. Per això ens quedem embadalits amb la possibilitat de atrapar l’instant en 17 síl·labes.

Aquest és un llibre de haikus fets per xiquets japonesos menors de 12 anys i compilats per Vicente Haya. És la prova més directa que aquesta possibilitat de plasmar el moment és fruit del fer i del veure fer. En Japó aquesta forma poètica es treballa a l’escola, mirar i traduir la imatge en tres versos és pràctica habitual. Fer un recull d’aquests treballs en un llibre eleva la categoria de les produccions infantils i les fa respectables:més de cent-cinquanta poemes classificats per l’edat dels autors des de cinc fins a onze anys.

Els textos que hi apareixen no acompleixen les normes d’un haiku, però conserven la seua sensibilitat i la necessitat d’expressar l’instant, el temps que s’atura, la capacitat d’observar des d’allò mínim,contar-nos els actes més quotidians. També trobem la solitud, el silenci, la tristesa del camp de neu, la vaca girant el cap,l’actitud davant la natura, els animals més minúsculs,

Amb la innocència que resa el títol del llibre anem trobant exemples de haikus senzills,deliciosament ingenus.

También la oruga pequeña

¡está viviendo

con todas sus fuerzas!

***

Vamos a hacerle el favor

de colocar en la hoja

a la luciérnaga.

***

Y los caquis de más arriba

se los vamos a regalar

a los cuervos.

***

Vendida mi vaca

se va volviendo la cabeza.

***

De vuelta al hospital,

el abuelo mira

los campos de arroz. 

(xiquet de 10 años)

***

Ya está la abuelita

hablando a los peces de colores

en el idioma de su pueblo.

 (xiquet d’11 anys)

Ens agrada que aquest llibre siga referència per a mestres, com a model i exemple que amb xiquets i xiquetes tota aproximació a la poesia és possible i necessària. Considerem la importància que les produccions s’arrepleguen, són d’una bellesa enorme, precisament per partir de la mirada espontània i lliure dels infants. Però aquest llibre no el veiem en les seues mans, que no han de seguir les empremtes d’uns altres sinó fer el que ells han fet.

Recomanat  per a mestres

Comentat en Octubre 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La inocencia del haiku | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

EL REY MATIAS I

El rey  Matías I   

Korczak, J.

J.E.Szypowska / Miguel Á. Moreno (trad.cast.)

Ed. Nube de tinta,2014

(Janusz Korczak és el sinònim de Henryk Goldszmik.1878- Varsovia)

Per a parlar de El rey Matías és precís conèixer alguns previs. Necessitem saber que el seu autor Janusz Korczak, va estar en tots els sentits al costat de la infància: pediatra, pedagog, director de dos orfenats polonesos (un de jueus, un de catòlics) amb una avantguardista manera de entendre l’educació, basada en la gestió compartida de les responsabilitats, de la tolerància i de la democràcia. Tan a prop va estar dels xiquets i xiquetes que fins i tot va acompanyar-los en l’últim tren a Treblinka al camp de concentració on tots plegats van morir.

També és important enquadrar-la en el seu moment històric, 1922. Prompte farà un segle d’aquesta proposta d’un país on ha de regnar un xiquet orfe, Matías I, fill d’Esteban el Savi, nét de Julio el Virtuós i Ana la Piadosa i besnét de Pablo el Victoriós.

És cert que utilitza la monarquia sense qüestionar la possibilitat d’una altra forma de govern, que utilitza la guerra com a eina de diplomàcia,  que no contempla que xiquets i xiquetes poden tindre els mateixos jocs… Això al 1922 no era estrany però tampoc ajudava a canviar cap món.

És cert que dona veu a la infància i poder per a decidir com volen organitzar el món, sembrant el seu regnat de decisions errades però amb la ingenuïtat per bandera, plantejant un parlament de xiquets, amb ministres xiquets que responen a necessitats de xiquets. Això al 1922 ajudava a pensar que un altre món era possible.

Entre aquestes dos realitats que estan en El rey Matíes I, ens hem debatut. Un llibre que no podem obviar pels seus encerts, per la seua condició de clàssic de la literatura polonesa però que es decideix no incloure a la nostra bibliografia per considerar el seu anacronisme:  el pas del temps li ha deixat senyals que ara ens costa justificar.

Comentat en Octubre 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El rey Matias I | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

LA BONA LLETRA/ LA BUENA LETRA

La bona lletra/La buena letra.

Chirbes, R.

Carles Mulet (trad. cat)

Ed. Lletra Impresa, 2018 / Anagrama, 2012

Una novel·la escrita en segona persona. Ana, una dona condemnada a viure amb i per la família del seu marit, li conta la seua vida al seu fill tot i que a qui realment va adreçada és a ella mateixa.

Misent és el lloc que Chirbes recrea per a parlar d’allò que ell veu o ha vist, tant fa si ací o més enllà, en qualsevol racó d’aquella Espanya fosca on cadascú era el que podia ser entre les més terribles restriccions.

El relat té una gran càrrega emocional, no tan sols per què parla d’una època que encara ens ressona , d’un temps de silenci, de guerra i postguerra, d’estraperlo, de supervivència, de contenció, de misèria moral. No hi ha retrat més directe que aquell que baixa a la intimitat quotidiana d’una família i comprova les relacions que ocasiona la por, l’absència, el desig d’eixir de la penúria, de créixer…La postguerra es va convertir en una lluita desesperada per la supervivència.

Hay palabras que son de un vidrio tan delicado que si uno las usa una sola vez, se rompen y vierten su contenido y manchan”

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en Octubre 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La bona lletra/ La buena letra | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

LA BANYERA / LA BAÑERA

 

LA BANYERA/ LA BAÑERA.

Lisa Biggi (text)

Paloma Corral (il·lustració)

Txell Freixinet( trad.cat)

Takatuka, 2020

És obvi que un bon llibre per petites i petits lectores ha de tractar aspectes relacionats amb la seua vida quotidiana: l’hora de dormir, el menjar ….

i com no, el moment del bany, conflicte habitual quan nens i nenes es neguen a banyar-se.

Es pot superar el conflicte amb un bany compartit entre un fill amb una gran imaginació i una mare que accepta jugar amb ell ?

Un bany compartit i alhora un enfrontament de dues astúcies: el nen que no vol banyar-se i posa l’excusa de ser un extraterrestre que no es pot mullar front la mare que entra en el món animista del nen i fa una immersió al joc simbòlic propi d’aquesta edat.

El nen va creant la història , però és la mare qui la recrea amb les seues preguntes i intervencions, qui determina el final del joc i la tornada a la realitat.

La disposició de les pàgines ens permet seguir les transformacions dels objectes :a les de l’esquerra, una estructura narrativa amb enumeracions: sabonera, l’escuma del gel, l’esponja …i a la dreta, la conversió fantàstica de tots i cadascú d’ells.

La il·lustradora dona al text color, llum i vivacitat, amb predomini del blau, amb diferents matisos, complementat amb colors suaus per a la resta d’espais.Les imatges permeten jugar amb els detalls.

Recomanat: a partir de 4-5 anys.

Comentat en juny 2021

 

 

 

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La banyera / La bañera | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

GRÀCIES TEIXÓ/ GRACIAS TEJÓN

Gràcies Teixó, Gracias, Tejón

                        Autora i il·lustradora: Susan Varley

                               Ed. Cuatro azules, 2017

                  Traducció al castellà: Juan Ramón Azaola

                  Traducció al català: Mireia Alegre i Clanxet

El llibre comença amb un preludi de la mort. Teixó se’n adona que li queda poc temps i s’acomiada escrivint una carta als amics.

En aquest àlbum l’autora anglesa Susan Varley tracta el tema del dol, de la necessitat dels records de la persona que has estimat i ja no hi és.

El sentiment que experimenta cadascú vers qui ha mort és totalment diferent depenent de quina haja estat la seua relació. Un per un conten les vivències que han tingut i què ha suposat en les seues vides.

En aquesta història es destaca el tractament del dol col·lectiu. El compartir la pèrdua, l’absència d’un ésser estimat, ajuda a estar un poc menys trist.

Al text destaca el pas del temps. Crida l’atenció el temps que passa entre la mort del teixó i quan els amics parlen d’ell, el fan present i sempre està amb ells. Hi ha un recorregut emocional. A l’igual que s’observa el reconeixement de la gent gran per tot allò que saben i  comparteixen.

És un llibre molt reflexionat. L’autora s’ha donat temps per pensar sobre el tema.

Va ser publicat per primera vegada en 1985.

Les il·lustracions enriqueixen el text. Són molt clàssiques i estan realitzades amb aquarel·la i plomí negre.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en juny 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Gràcies, Teixó / Gracias, Tejón | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

LA VIDA SIN MAQUILLAJE

La vida sin maquillaje

Maryse Condé

Martha Asunción Alonso(trad.castellà)

Editorial Impedimenta 2020

El mateix títol ens anticipa el que la protagonista, Maryse Condé, ens conta. La vida tal qual s’ha desenvolupat sense estalviar cap dificultat, sofriment, dubtes, coratge, crítica…

És una autobiografia que comença en el 1959. Abraça una etapa en que l’escriptora ens revela i alhora ens dona a conèixer el camí transitat vers la seua maduresa i autoconeixement, conscienciació social i política i, conseqüentment, la crítica i actuació davant les situacions viscudes.

És una dona valenta que va contracorrent, que es qüestiona cada moment que experimenta amb tota la seua dificultad: mare soltera, matrimoni, trasllats d’un país a un altre amb quatre criatures al seu càrrec, treballs que no li agraden, abusos per part de poders concrets…Però les dificultats i les crítiques no la fan detenir-se, al contrari, li donen forces per a envestir amb més força. Ens mostra, en part, què suposa ser dona en Àfrica.

Ens dona a conèixer, no solament, la seua evolució política per les experiències viscudes en diferents països africans (Ghana, Senegal, Guinea, Costa de Marfil…) si no també una crònica política d’aquests.

A través de l’experiència personal i les lectures dels teòrics africans desgrana i pren consciència sobre diferents temes.

…aprendí a apartar los ojos de mis desgracias personales y a preocuparme por la misèria de la mayoría…”

La negritud solo era una maravillosa utopía. El color no significa nada”.

África le pertenece a todo el mundo, a todos los que la comprenden y quieren comunicarse con ella”.

És una dona que va començar a escriure a partir d’aquest període viscut a l’Àfrica, ella mateixa diu:

La principal razón por la que tardé tanto en empezar a escribir fue que estaba ocupada viviendo, sufriendo, que no quedaba tiempo para nada”. És tot aquest període de la seua vida el que ens conta en La vida sin maquillaje.

A més de contar-nos aquest període tan intens de la seua vida ens dona a conèixer una Àfrica desconeguda per a la gran majoria. Una Àfrica amb un passat polític, viva, intensa, plurilingüe i culturalment exuberant.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en juny 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La vida sin maquillaje | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

UN GORRIÓN EN MIS MANOS

Un gorrión en mis manos

Mónica Rodríguez

Ilustración de portada :  Juan Hernaz

Editorial: Lóguez,2019

Ja som a l’estiu!!

Tothom recorda la seua infantesa. Tothom viu les vacances com un període amb normes especials, ” les regles de l’estiu” que escrigué l’autor Shaun Tan. Si més no, són dies on les normes de convivència es relaxen i ens permeten els descobriments, els sentiments i les emocions més amagades.

Això, és el que trobem en aquest llibre que resulta, a priori, molt atractiu encara que  la seua coberta, on hi apareixen una nena i un nen,  no es correspon amb la suposada  edat dels personatges.

Es tracta d’una història, dins d’un escenari realista, en la que concorren les festes del poble, les colles de jóvens que hi habiten, els prejudicis entre la gent del poble i la gent que arriba de vacances; i, sobretot, els enamoraments.

Tanmateix, l’enamorament de la protagonista, Rebeca, no té res a veure amb les novel.les de caire romàntic. Al marc de la diversitat sexual, narra la disjuntiva d’una adolescent entre dos atraccions poderoses: seguir a Natxo, el xic més bell i líder de la colla o decantar-se per seguir a una xica estranya i solitària, Lluïsa. Amb el primer es sent còmoda, admirada; en canvi, amb ella sent una atracció especial. Sembla un tema senzill, però té una força existencial importantíssima: o es queda amb la normalitat quotidiana o opta per la transgressió.

A la protagonista li acompanyen dos personatges molt ben definits:

Lluïsa, que apareix amb una  aurèola de misteri, però també com un personatge objecte de rebuig i burla per part dels jóvens: “és un gallimarsot”. En realitat és una persona lliure, que passa de les convencions socials i a qui, aparentment no li afecta aquest rebuig. Desitjosa per mostrar a Rebeca els secrets a prop del poble.

Martí, el germà petit de Rebeca, encarna la innocència, el goig ja siga muntant a la bici de Natxo com pujant a la barca de Lluïsa. Resulta simpàtic per les seues expressions i les seues opinions sense vergonya ni prejudicis. Actua amb un rol de trencador de la intimitat entre Rebeca i Lluïsa i, altres, utilitzat per la resta com un ham per atraure Rebeca.

En eixe llenguatge narratiu molt acurat, amb vocabulari precís a les descripcions i a les accions, com ara l’accident a la barca, destaquen els diàlegs entre amics i amigues, entre Rebeca i Lluïsa, entre elles i el gitano. Al llarg de les pàgines, l’autora ens mostra el fort impuls cap a la Lluïsa, però també la repressió dels convencionalismes socials i l’exagerat sentiment de culpa (anar a l’església i caminar agenollada cap l’altar) que experimenta la protagonista adolescent.En aquesta cruïlla, arriba el final, justament, quan acaba l’estiu i també les vacances. Les lectores esperem desitjoses la tesi de l’autora, que aquí no desvetllarem.
Es queda amb la normalitat quotidiana o opta per la transgressió?
Quina disjuntiva tria Mònica Rodriguez, i com es posiciona?

Recomanat: 12-13 anys.

Comentat en juny 2021

Publicat dins de Un gorrión en mis manos | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari