El llibre de l’estiu/El libro del verano
Tove Jansson.
Montserrat Vallvé (trad.cat)
Carmen Montes(trad.cast)
Ed. Angle /Ed. Minúscula, 2021
Si estiguérem parlant d’una peça musical, aquesta novel·la aniria encapçalada per un Andante Espressivo amb ànima. Perquè en aquesta obra és important el tempo, un temps lent on no passa res especial més que precisament els dies, un darrere l’altre, teixint una randa preciosa de 22 capítols que dura l’estiu, sense pressa. Així és també la sensació que provoca la seua lectura, un plaer lent, una experiència tranquil·la i la certesa què aquest llibre ens parla d’assumptes d’importància i d’una gran càrrega emocional per això és també determinant el caràcter amb ànima.
Un estiu és el temps que passen juntes una àvia i la seua néta Sophia de sis anys que acaba de perdre la mare. Molt han de parlar dues persones que s’estimen i que tenen tantes coses que aprendre i que ensenyar, moltes preguntes, poques respostes definitives i un respecte infinit de l’una per l’altra. L’àvia té l’experiència, la seguretat, el coratge, la saviesa i la Sophia té la ingenuïtat, la curiositat, la innocència, la por… L’aprenentatge és fruit d’un dolç i natural acompanyament. Compartir temps és el que ens uneix, no és cap altra cosa. Àvia i neta es relacionen molt mitjançant el joc: juguen amb les paraules, a inventar que són altres, a fer-se preguntes per torns i en mig de tot això, com dues xiquetes, discuteixen, s’enfaden…Però també es revelen les grans qüestions de la vida, obertament parlen
…de la mort
-¿Quan et moriràs?- va preguntar-li la nena
-Aviat- l’àvia va respondre, però això no és cosa teva.
…de la religió:
-Estimada Sophia, a la meva edat, jo, encara que vulgui, ja no puc començar a creure en el diable. Tu pots creure en el que vulguis, però has d’aprendre a ser més tolerant (pàg 40).
de l’autoritat:
-Per l’amor de Déu!- li va respondre l’àvia- només he dit que quan ets vell com jo, hi ha un munt de coses que ja no pots fer com abans…(pàg 92)
…de la vellesa:
– ¿Fer això no és un delicte?-va xiuxiuejar la Sophia.
– ¿A tú què et sembla?- li va respondre l’àvia. (pàg 98)
El paisatge i la natura en aquest cas són un personatge més. L’autora sempre dedica un temps a descriure’l meravellosament els espais: el bosc, l’aiguamoll… Que l’espai siga una illa tampoc no és gratuït, els seus habitants poden arribar a sentir que “el món s’acaba a l’horitzó”, es pot sentir el vent dels fiords.
Aquest llibre està exempt de qualsevol intenció moralitzant. Si alguna cosa fa la persona adulta en favor de l’autonomia i el creixement de la xiqueta és animar-la a ser ella mateixa, a pensar per ella mateixa, fins i tot si això implica el risc de desobeir les normes establertes.
Recomanat: A partir de 14 anys
Comentat en Maig 2023
