LA LLADRE DE LLIBRES

LA LLADRE DE LLIBRES/ LA LADRONA DE LIBROS

Zusak,Markus

Ed. LaCampana,2007.Ed. Lumen, 2007

“Sí, tot sovint em recordo d’ella. I en una de les meves múltiples butxaques hi he guardat la seva història per poder explicar-la de nou. N’és una d’entre la petita legió que porto, (…). Cadascuna un intent (…) de demostrar que vosaltres i la vostra existència humana valeu la pena.(…)

Així ens anima i convida la narradora a seguir llegint, perquè la història és digna de ser llegida i recordada. Una narradora irònica i sensible, La Mort, gran coneixedora del gènere humà :

“Durant dos dies em vaig dedicar als meus assumptes. Vaig viatjar pel globus passant ànimes a la cinta transportadora de l’eternitat. ( …) Em vaig advertir a mi mateixa una vegada i un altra (..) No vaig seguir el meu consell”. ( P. 30 )

“El 23 de juny de 1942 hi havia un grup de jueus francesos en una presó alemanya en terra polonesa. La primera persona que em vaig endur era a prop de la porta. ( …) Eren francesos, eren jueus, i eren vosaltres” ( p. 364)

I ho fa amb un llenguatge precís, metafòric, de frases molt curtes, en un diàleg constant amb el lector i amb ella mateixa, que no deixa de fer-se preguntes i contestar-les tot seguit, de vegades amb humor, altres amb duresa, però sempre fugint d’aspectes macabres o d’un excés de sentimentalisme.

“Tota ella era desnutrició. Turmells de filferro, bracets que semblaven penja-robes.” ( p.38)

“Com és que sempre tremolen? – Si, ja ho sé, ja ho sé, suposo que deu tenir alguna cosa a veure amb l’instint.” ( p.29)

“ Fins ara, amic meu, tots dos ho hem tingut molt fàcil, no et sembla? ( …) Viatjarem una mica fins a un traster secret , i veurem que hi trobem. (…) hi trobaràs una cambreta fosca. A dins hi seu un jueu. Està ronyós. S’està morint de gana. Està espantat. Si us plau, mira de no apartar la mirada.( 149) “

Presenta una gran tragèdia, això no obstant, els personatges demostren una gran capacitat per reaccionar i per treure el millor de si mateix. Una tragèdia detallada des de la solidaritat i la por d’aquells alemanys que no participaren del nazisme i en patiren també les conseqüències. Sembla que la dignitat i la coherència dels personatges et reconcilien amb la vida.

“Quan Hitler va pujar al poder el 1933, però, el negoci va començar a anar de mal borràs. En Hans no es va afiliar al NSDAP, com va fer la majoria de la gent. ( …) no tenia una gran educació, ni estava gaire polititzat, però, si més no, era un home que apreciava la justícia. Una vegada un jueu li havia salvat la vida i no ho podia oblidar.( …) i no seguir Hitler va ser una decisió conscient. I ben desastrosa en molts aspectes.” ( p.191-92) .

“Temps a venir aquella història arribaria de matinada al número 33 del carrer Himmel, amb les espatlles encongides i la jaqueta tremolosa. Portaria una maleta, un llibre i dues preguntes. Una història . “( pag 78)”

“Imagina’t que has de somriure després que et clavin un mastegot. I ara imagina’t que ho has de fer vint-i-quatre hores al dia. Amagar un jueu funcionava així “.( p.223)

Uns personatges descrits magistralment, que acompanyen amb el seu procés de creixement el desenrotllament de la història.

“Sonat o no , en Rudy estava destinat a ser el millor amic de la Liesel. Una bola de neu a la cara és probablement el començament perfecte per a una amistat duradora”( p.54)

“En Kurt Steiner els va cridar, però cap dels dos no es va moure. L’una es va asseure plena de dolor emnig dels gavadals de pluja, i l’altre es va quedar de peu dret, prop d’ella, esperant. ( ,,,) Quan finalment va acabar i es va posar dreta la va rodejar amb el braç, com ho fan els millors amics, i van continuar caminant.”( p. 88)

“Al carrer Munic hi ha via un nen i una nena entrellaçats. Entortolligats i desconsolats enmig del carrer”. ( 527)

“O l’havia estimat sempre? És probable. Incapacitada per parlar com estava, el que desitjava era que la besés. Volia que allargués la mà i l’atragués cap a ell. El lloc tan li feia. A la boca, al coll, a la galta. La seva pell l’esperava” ( 530)

I tota la història embastada amb el mateix fil :

.- unes puntades ens parlen d’una relació d’amor – odi amb les paraules, pel poder que poden arribar a tenir

 “Els lloms dels llibres tenien tota mena d’estils i mides de lletra, i eren negres, vermells, grisos i de tots colors. Era una de les coses més boniques que la Liesel Meminger havia vist mai. Va somriure meravellada” ( p. 145 )

“I enmig de tot plegat hi havia el Führer, baladrejant les seues paraules i fent-les circular. Aquelles imatges eren el món, que feia xup-xup dintre seu mentre ella seia allí, entre aquells llibres tan bonics amb títols tan perfectament cal·ligrafiats. Tot allò se li anava coent a dins mentre repassava aquelles planes amb les panxes plenes a vessar de paraules i paràgrafs. “ Sou uns malparits”, va pensar, “Uns malparits encisadors” (…) Va arrancar un full del llibre i el va estripar per la meitat.( … ). Les paraules. Per què havien d’existir? (…) Sense paraules el Führer no seria res.· ( p. 532-533)

.- i les  altres puntades, de la importància de les paraules, de la lectura i la escriptura per reconciliar-se amb la vida i poder seguir endavant…

I a poc a poc, entre casa i l’escola, entre el riu i el soterrani, entre els dies bons i els dolents, la Liesel anava aprenent a llegir i escriure( pag. 79)

“Llegia “el portador de somnis” a en Max com si les paraules el poguessin alimentar” ( 341)

“ ( al refugi ) la Liesel continuava llegint. Els va llegir la història durant vint minuts. La seua veu tranquil·litzava els més petits.”(p. 396) “Va ser una llarga nit de bombes i lectura. La lladre de llibres tenia la boca seca, però va llegir cinquanta-quatre planes ( p. 501)

“Ell es va tombar un moment i va tancar els ulls mentre la Liesel continuava parlant.- Hi havia una vegada un homenet estrany- va dir. (…) -Però també hi havia una agitadora de paraules.(…) Les paraules anaven passant de la noia al jueu. Se li enfilaven a sobre.”( p. 524)

“No et castiguis”, sentia que deia un altre cop. Però hi hauria càstig, i dolor, i també hi hauria alegria. En això consistia escriure” ( p. 536)

I la lladre de llibres llegeix, rellegeix i rellegeix la seva darrera frase durant hores : “ He odiat les paraules i les he estimades, i espero haver-ne fet un bon ús” ( p.540)

A nosaltres sols en queda recomanar vivament la lectura d’aquest llibre a partir dels 16 anys, encara que si alguna persona s’anima a llegir-lo abans, … no quedarà decebuda.

Comentat en Octubre 2012