L’ABISME DE L’OBLIT/EL ABISMO DEL OLVIDO
Paco Roca/ Rodrigo Terrasa
Tina Vallés (trad.cat)
Ed. Astiberri
2023
Acabat de anomenar-lo vocal del Real Patronat de la Biblioteca Nacional d’Espanya, Paco Roca ens presenta un nou títol, en el qual fa més palès un dels seus objectius: Recuperar la Memòria, lluitar contra l’oblit.
El títol no podia ser més obvi, un sintagma nominal amb la paraula oblit com a centre significatiu: L’abisme de l’oblit. Cridant-nos l’atenció.
Estem davant una obra en la qual la memòria juga de nou un paper fonamental. Una memòria, en esta ocasió, focalitzada en el tema, maltractat, de la Memòria Històrica. Els eixos principals del qual són la humanitat i la memòria. Amb un posicionament clar dels autors que no ho intenten ocultar en cap moment.
Història en la qual, el nexe central són les fosses comuns on eren enterrats com a animals, de qualsevol forma, les víctimes del franquisme en la postguerra.
Els personatges són les víctimes dels assassinats del règim feixista enterrats d’eixa forma, els seus familiars, l’enterrador que va commutar la seua pena de mort ficant en fosses comunes “als seus”, els arqueòlegs i la misèria i l’engany, on, com diu en el text:
“La democràcia es va consolidar sobre l’oblit”.
S’evidencia que hi ha una posició dels autors, hi ha una denúncia, no hi ha edulcorants. Destacar com una cosa important el paper de les dones que a poc a poc va adquirint, quan és possible, en l’obra de Paco Roca.
L’origen es remunta a 2013, amb l’entrevista a Pepica Celda, que va aconseguir una subvenció per a la identificació de víctimes de la Guerra Civil per la Llei de Memòria Històrica abans que Mariano Rajoy pronunciés el seu infame “ni un euro públic més per a les fosses de la guerra”, es referix, clar, per a les víctimes del bàndol republicà, que les del bàndol nacional ja havien sigut convenientment tractades durant la dictadura. Tot això amb una esplèndida imatge laberíntica dels passos que va haver de donar (Pepica) per a aconseguir que buscaren el cos del seu pare.
Dedicat a totes aquelles persones que malauradament no han pogut recuperar als seus éssers estimats, víctimes de la barbàrie i del feixisme i que, en molts casos, han mort en eixa espera.
En aquesta ocasió, torna al format apaïsat del llibre, tal vegada per la similitud d’assentament, enterrament, llosa, descans… apurant un poc la metàfora. Amb vinyetes amb contingut variat, amb diferents enquadraments segons es tracte d’una explicació, un detall, un sentiment o una situació… que no deixa indiferent al lector-a, emocionant amb cada lectura que es realitza, en la qual quasi sense esperar-lo et provoca una reacció emotiva de gran importància que es repeteix en diverses ocasions. Destacant diferents narracions, segons els personatges. Des de les primeres pàgines ja sabem del sofriment que ens espera.
Al llarg de l’obra comprovem una suggeridora sinergia en el missatge a transmetre, on text i imatge s’alternen en la informació o se sumen, complementant-se.
També realitza una retrospectiva sobre el que significava la mort i la importància del soterrament per als clàssics.
Utilitza una gran quantitat de recursos poètics per a visualitzar la informació, com la neu, per a explicar els cabells blancs, l’obertura de la fossa amb la imatge de José … i altres tantes.
És preocupant que, quasi un segle després dels fets, continue essent una assignatura pendent en la nostra societat per a posar ordre en la barbàrie viscuda. Les guerres tenen conseqüències, no causes. La dignitat de la democràcia es guanya fent justícia, no ocultant, i condemnant, com en altres països europeus, el sistema polític que vam patir i que va causar tanta desgràcia i mort innecessària.
Obra ben documentada i que, a més de contar un succés vergonyós, amb uns certs tints pròxims del dia a dia, pretén denunciar esta situació que continuarà sent un càncer mentre no es retalle.
Suposa un exercici lector dur, dolorós. Suposa mirar cara a cara allò silenciat durant tants anys i posar nom i cognoms als ossos que romanen, muts i abandonats, en el subsol d’un país dividit per ferides incurables.
Una lectura necessària, valenta, que suposa palesar totes eixes veus desafiadores i reivindicatives, enfront d’aquelles pusil·lànimes i tendencioses. Fonamental per a conèixer un poc més de prop la història, que no ha de repetir-se mai, del nostre país.
Destacar el paper de l’enterrador que, amb les seues accions de dignificar als morts i afavorir una futura identificació, no veurà, sinó 80 anys després, els fruits del seu treball, sense comptar amb l’agraïment personal que realitzaven any rere any els familiars directes d’aquells sàdics afusellaments.
Dos aspectes tècnics finals:
– La separació de seqüències narratives o capítols amb una pàgina en blanc, en lloc d’una numeració o marca. Blanc per a emplenar, blanc d’amnèsia, blanc de silenci, blanc de puresa, blanc com un sudari, blanc…
– La utilització del collage amb la incorporació de la fotografia facial en la il·lustració de l’única víctima identificada les restes de la qual no han sigut reclamats, ja ningú l’esperava, ja havia caigut en l’oblit: Manuel Gimeno Ballester.
Obra de necessària lectura i divulgació.
RECOMANAT A PARTIR DE 14-15 ANYS
COMENTAT EN SETEMBRE 2024
