LA SABIDURIA DE LO INCIERTO

 

La sabiduría de lo incierto

Joan-Carles Mèlich

  Ed. Tusquets, 2019

Joan-Carles Mèlich és professor i escriptor. Actualment és professor de Filosofia de l’Educació en la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre les obres publicades estan Filosofía de la finitud (2002), Ética de la compasión (2010), Lógica de la crueldad (2014) i La sabiduría de lo incierto (2019).

A partir de textos de Cervantes, Virginia Woolf, Flaubert, Kafka, Beckett, Dostoievski, Semprún i altres, l’autor reflexiona sobre la relació entre la lectura i la condició humana.

Aquests assajos són una mostra de la relació entre la lectura i l’existència a través de la incertesa.

El llibre té  dues parts. En la primera s’apropa a les obres que han marcat la nostra manera de llegir i de viure, de la metafísica, de la diferència entre coneixement i sabuderia; i en la segona part parla d’una ètica de la condició lectora, ètica que s’afina sobre la incertesa.

El títol La saviesa de l’incert ens porta a Kundera, a admetre que no tenim més remei que viure en situacions i en relacions. Estar disposat a habitar eixe món temporal i finit, és tindre una “saviesa de l’incert”.

El llibre és una reflexió filosòfica sobre la lectura.

El llibre és un repte perquè és una autobiografia literària del que ha llegit.

L’autor ens parla de textos venerables. Terme que agafa de Maria Zambrano. Es refereix a textos de sentit infinit, que sempre diuen més, que el seu sentit està en funció de l’estat d’ànim i de l’experiència vital del/de la lector/a.

La lectura d’un text venerable ens inquieta, ens incomoda.

Llegir és detindre’s en el temps, és com si entrares en un bosc i a l’eixir, eixes diferent, t’has transformat.

Nosaltres som hereus perquè no comencem amb les mans buides, venim amb una gramática, amb un bagatge d’allò que ens han contat, que ens han llegit, que hem conegut, encara que no hagem llegit cap llibre.

Al llibre descobreixes títols de llibres, autors, fa referència a quadres i al cinema.

Mèlich dona als títols dels capítols un aspecte poètic.

L’autor fa una crítica a l’educació i a la utilització dels mitjans audiovisuals i en general a la tecnologia.

El llibre és una postura valenta en contra de la filosofia metafísica que rebutja l’atzar, la incertesa i l’ambigüitat.

Posicionament filosòfic de l’autor respecte a les veritats absolutes.

L’autor diferencia entre formació i informació. La formació sempre està programada? Per la formació es necessita un temps. L’acceleració pot formar?

Mèlich diu que si l’educació és limita a una reducció de la complexitat, es converteix en educació informativa i no formativa.

L’interessant de la formació és que genera preguntes.

Estem sempre en procés de formació. Mèlich estableix una relació entre lectura i vida.

Parla de la utilització en excés de les noves tecnologies. No es deu confondre la utilització de la tecnologia amb la formació.

La memòria necessita temps i silenci i això no es pot donar en una societat tecnològica perquè predomina el soroll i la rapidesa.

A la classe és necessària la presència del/ de la mestre/a. Una classe és de mirades, de rostres visibles, de notar afectes, i mai pot ser substituïda per un ordinador.

La colonització de la informació és molt perillosa.

El silenci és necessari per una lectura meditada?

La lectura ràpida no genera pensament.

En l’escola s’han de donar eines per interpretar, per jutjar la lectura.

En el procés d’aprenentatge és important que l’alumnat explore camins nous.

L’aprenentatge de la lectura és un viatge de formació i de transformació de si mateix.

El/la mestre/a ha de ser molt bon lector i estimular a la lectura.

És un llibre que obri portes al pensar, a la reflexió.

El professorat ha de tindre en compte que en la lectura hi ha aventura i sabiduria incerta.

L’autor reconeix les petjades que el professorat deixa en l’alumnat, però també manifesta que els animadors a la lectura moltes vegades el que fan és bloquejar el procés lector.

El llibre és molt didàctic.

Interessant el vocabulari, la matisació de les paraules perquè les enriqueix.

Cal destacar la diferenciació entre conceptes: Novel·la i assaig, plaer i goig. També diferencia entre objecte i cosa. El llibre no és qualsevol objecte, és una cosa perquè és insustituible, sobretot des del punt de vista existencial perquè el lector deixa en el llibre les seues petjades.

També distingeix entre mètode i forma. En la lectura d’un llibre venerable no hi ha mètodes, sinó formes. En la forma, llegir no és per quelcom.

Malgrat que estem d’acord en els temes desenvolupats al llibre, observem que:

-És un llibre que en alguns aspectes es repeteix i s’envolta d’una retòrica excesiva.

-Escrit amb molta solemnitat. A vegades s’allunya d’allò que vol dir.

Sobre la visió del món femení:

-El llibre no usa, en cap cas, un llenguatge inclusiu.

-¿No hi ha veu del món femení perquè el tema no s’ha tractat per les dones filòsofes?

-Podem pensar que no hi ha veu del món femení perquè són escasses les cites de les filòsofes i autores citades comparant-les amb la dels filòsofs, però la perspectiva sobre el tema i la intenció de l’autor no és la d’investigar la mirada femenina.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en Març 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La sabiduria de lo incierto | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO.

Las cosas que perdimos en el fuego

Mariana Enriquez

Ed. Anagrama, 2016

Escriure des d’allò fosc.

Las cosas que perdimos en el fuego replega 12 contes de terror. Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) es serveix d’aquestes històries per convidar-nos a una experiència lectora d’altíssima intensitat. L’escriptora argentina recrea per a nosaltres un món literari que pareix no conèixer límits.

L’autora explicita i detalla de forma exhaustiva situacions de violència física i mental extremes, com ara autolesions, suïcidis, desaparicions, assassinats… No és una literatura complaent ni còmoda.

De fet, enfrontar-nos sense treva a eixes situacions que traspuen maldat o autodestrucció pot produir el nostre rebuig i el dubte entre continuar o no amb la lectura.

Amb tot, per a altres, la lectura de Las cosas que perdimos en el fuego és addictiva. En part, per la mestria d’Enríquez per crear atmosferes on el fantasma, el monstre o allò sinistre cohabiten amb els personatges i la seua vida quotidiana. També perquè ens situa en el fructífer espai de la incertesa on el monstre, citant textualment a Stephen King “anuncia la fragilitat de l’ordre en que vivim que pot trencar-se en qualsevol moment”.

A més a més aquests contes tenen una clara vessant psicoanalítica. I en aquest sentit, la idea de que és la nostra raó qui crea els monstres, amb els que dóna forma a desitjos i pulsions inconscients o inconfessables travessa cada pàgina del llibre.

Una altra mostra de la qualitat d’aquesta narradora és la seua habilitat per donar cabuda i denunciar el dolor i la degradació d’una societat argentina traumatitzada per l’horror de l’última dictadura i el seu reguer de torturats, desapareguts i tot tipus d’atrocitats.

Per últim, és interessant remarcar el tractament de la violència de gènere que, encara que apareix en altres relats, assoleix en el relat que dóna títol al llibre una dimensió molt especial. “Las mujeres ardientes” porten la reivindicació i el compromís de sororitat més enllà d’allò imaginable per lluitar contra el maltractament que des de fa segles pateixen les dones.

Per concloure, la lectura d’aquesta col·lecció de contes pot seduir o no, però mai deixar-nos indiferents.

RECOMANAT + 18 anys

COMENTAT EN MARÇ 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Las cosas que perdimos en el fuego | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

PLASTICUS MARITIMUS,UNA ESPÈCIE INVASORA.

Plasticus maritimus , una espècie invasora / Plasticus maritimus,una especie invasora

Ana Pègo e Isabel Minhós Martin (text)

Bernardo P. Calvalho ( il·lustració)

Àlex Tarradellas (trad. cat)

Celia Recarey( trad. cast)

Editorial Kalandraka, 2020

En aquest cas, hem seguit els criteris d’Ana Garralón per a valorar els llibres informatius:

El títol és suggeridor amb nomenclatura científica, porta informació sobre el que pot ser el contingut i juntament amb la portada convida a explorar.

L’autora, Ana Pego, biòloga marina, ens presenta un projecte precedit, o tal volta motivat, pels estudis de biologia i les seues vivències infantils on la platja fou el pati més increïble que ningú podia tenir. Amb la mirada de qui estima, vol preservar i fer conscient la necessitat d’actuar. Tot un repte.

L’editorial, Kalandraka, no cal parlar-ne, sempre aposta per llibres innovadors, que ens aporten noves maneres de mirar i gaudir. L’edició original és de l’Editora Planta Tangerina, Portugal 2018.

L’any d’edició, 2020, de rabiosa actualitat replega totes les investigacions actuals sobre el tema tractat.

El tema és sorprenent, una espècie nova: el plàsticus marítimus. Una espècie que no hem de seguir alimentant, al contrari, que cal reduir, aprimar, convertir, reutilitzar…l’alimentem diàriament com a consumidors sense adonar-nos. Aquest serà el primer pas, saber el què i el com del nostre consum. També ens posa al dia sobre les diferents investigacions que s’han portat a cap.

Pel que fa al disseny, el format és el d’una guia de camp: amanosa, es pot portar al damunt, fàcil de consultar. Les il·lustracions, juntament amb les fotos, ja ens diuen moltes coses sense haver de llegir el que posa. És tot un reforç atractiu per pair tota la informació.

Conté una tipologia textual variada i atractiva, amb informació exhaustiva però atractiva i ben estructurada (gràfics, informacions destacades amb requadres, estadístiques, mapes conceptuals, vinyetes, recomanacions, calendari, llistats…)

El seu punt de vista és el d’exposar tot el que sap sobre aquesta nova espècie, des del saber i l’estima per conscienciar i donar pautes per a mirar, per a mirar-nos…

Aquest llibre va destinat a qualsevol lector/a que l’interesse el tema, que tinga curiositat pel seu entorn més proper…

Considerem que és molt més que un llibre informatiu.

És un llibre impactant, entretingut, engrescador, que barreja, molt encertadament la part científica-informativa, i la part més anecdòtica, lúdica, amb una excel·lent part gràfica que inclou il·lustracions i fotos per a denunciar i crear consciència al voltant d’un dels problemes més urgents en el deteriorament del planeta.

Una de les parts més sorprenent, els “petits tresors”, que podem trobar a les nostres platges, i que poden ser disparadors de la creativitat. Algunes de les fotografies són pura poesia visual.

Aquesta nova espècie sembla que estarà amb nosaltres ni se sap fins quan. Com ja hem dit cal no seguir alimentant-la, al contrari, cal reduir-la, aprimar-la, convertir-la, reutilitzar-la…L’alimentem diàriament com a consumidors sense adonar-nos. Però sí que podem recrear-la

CIÈNCIA/CONSCIÈNCIA/ART

Tot un repte educatiu i divulgatiu

Recomanat a partir de 10-11 anys

Comentat en Març 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Plasticus maritimus, una espècie invasora | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

LA CASA DE L’IGGIE/LA CASA DE IGGIE

La casa de l’Iggie / La casa de Iggie

Judy Blume

Trad. cat: Marc Donat

Trad. cast:Montse Triviño

Ed. Viena,2020/ Ediciones Invisibles, 2020 

Ens trobem davant d’una història realista que, amb una trama senzilla, denúncia una situació social injusta, el racisme. L’originalitat del llibre està en la mirada de la infantesa sobre aquesta problemàtica i, així, se’ns mostra com el color de la pell no suposa cap impediment davant la necessitat de jugar i de relacionar-se que tenen els més menuts i menudes.

Les aparences enganyen, les poques pàgines per a narrar un gran tema com aquest i contar les experiències de la protagonista durant set dies, ens feia pensar, en principi, en una mancança d’aprofundiment i en un tractament maniqueu.
L’autora, però, supera el repte amb una escriptura valenta i arriscada aconseguint una obra objectiva i ben contada que reflecteix no només la conflictivitat del tema sinó altres aspectes relacionats amb la vida, amb la condició humana que fan creïble el que ens conta.

Poc a poc, anem entrant en una història amb moments complicats i crítics com ara el conflicte entre nens i nenes des de huit a onze anys: Glen, Herbie, Tina i Winnie conformen un món de relacions que topen en un primer moment i es fa necessari que la sociabilitat es pose en marxa amb la finalitat d’ajustar comportaments i poder gaudir de la convivència.
També gaudim de bons i humorístics moments  com ara la manera d’enraonar de la protagonista davant dels pares o les converses de la xicalla a la casa damunt de l’arbre.

Un tret essencial de la literatura realista són els personatges ben definits. El personatge principal és la Winnie, una nena d’onze anys, amb un tarannà innocent, lluitador (campanya per salvar les tortugues i campanya en contra del racisme), sensible i crític amb el comportament dels adults. Ens recorda als personatges femenins infantils d’escriptores estimades com la Rosalinde de Crhrisitne Nöstlinger o l’Anastasia de Lois Lowry.

Tanmateix, Winnie és un personatge que evoluciona, creix amb seny i arriba al final d’aquesta història de final obert, adonant-se de la diversitat del problema racial i assumint la  pèrdua de la seua amiga Iggie – acaba la carta començada al primer capítol i la casa de l’Iggie passa a ser la casa dels Garber, la família nouvinguda.

Paral·lelament als personatges que esbossen el món infantil, trobem els adults com ara la senyora Landon, personatge oponent, egoista, hipòcrita, carregat de prejudicis que representa l’actitud racista  i el senyor Berger que encarna la complexitat de la problemàtica racial.

Els personatges adults es mostren nítidament diferenciats dels primers, versemblants en el seu comportament, diversos en la seua manera d’entendre la vida, de relacionar-se amb la infantesa que manté una mirada crítica cap les seues accions -Winnie rebutja l’actitud passiva de la seua mare davant la situació que estan vivint.

Reconeixem el valor que te aquest llibre d’escriptura  àgil amb diàlegs frescos, per la importància de recuperar la història del conflicte racial en la literatura contant-nos la difícil convivència d’una família negra al bell mig d’un barri blanc.

Ens agrada constatar que cada vegada hi ha més editorials, com Jardí de Viena, que situen al traductor a la coberta ressaltant la seua importància.

Si el títol és “La casa de l’Iggie”, us preguntareu com és que no parlem d’ella.
Ha, ha, ha! la resposta està al llibre … cerqueu-la.

Recomanat a partir de 10-11 anys

Comentat en Març 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La casa de l'Iggie/ La casa de Iggie | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

LA BÈSTIA DEL SR.RACINE/ LA BESTIA DEL SEÑOR RACINE

La bèstia del Sr Racine/ La bestia del señor Racine.

Tomi Ungerer ( TEXT I IL·LUSTRACIÓ)

Trad.cat : Jordi Martín.

Trad. Cast : Miguel Azaola.

BLACKIE BOOKS, 2019

Piiii … Piiiii … Piiiii
Hi
Senyor Ungerer? Tomi Ungerer?
Yes, it’s me.
Bon dia! Som un col.lectiu de literatura infantil i  juvenil que treballa a Espanya, a les terres del Sud d’Alacant. Volem fer-li unes preguntes sobre el seu llibre “La bèstia del Sr Racine”.
Ok, my pleasure.
Pot ser en català, mister Ungerer?
Per suposat, a l’indret on em trobe parlem totes les llengües. Cap problema.
Doncs, comencem. Qui és Tomi Ungerer?
Uf!! seria llarg de contar. Per sintetitzar, diria que sóc un artista polifacètic: il.lustrador, publicista, escriptor, dissenyador … Alguns afegeixen que són una mica extravagant.
El nostre col.lectiu acaba de llegir el vostre llibre ja esmentat i voldrien conèixer la seua opinió sobre ell.
Ha,ha!! Es va publicar a l’any 1971 gairebé no em recorde. Tanmateix, a mi no m’enganyeu, puc llegir el vostre pensament i conec les vostres idees com ara:

Que la història parla de com l’amistat o l’estima poden descobrir una vida més humana i més rica.
Que descobreix el valor de l’amistat per damunt dels diners:  les coses importants no estan en venda,
Que planteja la relació entre la vellesa i la infantesa. Només el vell Racine pot entendre la broma del nen i la nena disfressats de la bèstia més estranya.
Que ofereix un model d’adult i un altre d’infantesa.
Que una vegada més, de la mateixa manera que al meu llibre “Els tres bandits”, la infantesa fa reflexionar als adults sobre aspectes de la vida com ara: compartir el que tenim, la importància de l’humor, un humor d’infantesa, la necessitat de l’amistat.
Que sentiu fascinació per les il.lustracions:  un repte a la mirada; ofereixen una proposta visual del detall: imatges plenes de gent, en elles passa de tot, rostres expressius, sorpressa. Efectivament, una il.lustració narrativa.
Que s’ha endarrerit molt en arribar a les vostres terres per la dificultat de traducció. I sí senyor, la bona traducció fa meritori que el traductor figure a la coberta del llibre; una interessant reivindicació.
Que heu descobert el meu reconeixement al mestre de la literatura infantil, Maurice Sendak.
I potser de tot això, teniu tota la raó.


No volem furtar-li més temps. Una última pregunta: per a quina edat recomaneu aquest llibre?
El temps ja no té importància per a mí. Tanmateix, he de reconèixer que, ara mateix, note unes sensacions d’esvaïment certament preocupants.
sssssssshhhhhhhhh! ffffffffffffffffssssssssss!
Senyor Ungerer? …. Tomi? … Ai, las!!!!!!

Recomanat apartir de 8-9 anys

Comentat en Març 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La bèstia del senyor Racine / La bestia del señor Racine | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

QUANTA TERRA NECESSITA UN HOME?/¿CUÁNTA TIERRA NECESITA UN HOMBRE?

¿Cuánta tierra necesita un hombre ?

( un conte de L. Tolstoi) 

 Heurtier, Annelise ( adaptació)

Urwiller, R.(il·lustració)

Iribarren, L. (traducció)

Ed. Ekaré, 2016

L’autora fa una adaptació d’un conte del gran escriptor rus León Tolstói publicat al 1886.

És una paràbola amb un missatge tancat sobre la avarícia,la cobdícia i l’ambició de l’ésser humà.

El protagonista sempre està insatisfet, cada vegada vol comprar més terra i mai es conforma amb la que té. Al llarg del viatge cobreix diferents etapes on sempre es troba amb un foraster que el fa pensar i canviar el que tenia per una altra nova expectativa més esplèndida.

Aquest estat d’insatisfacció pot arribar a la mort, no sols a la mort física, sinó també pot dur a la infelicitat.

La marxa del pagès està molt bé seqüenciada: com la muntada de l’esforç va creant una major tensió. També està reflectida la pujada de la calor.

Annelise Heurtier descriu amb molta intensitat el patiment per l’esgotament físic en el camí de tornada i aconsegueix transmetre eixa angoixa.

Al pagès només li interessa acumular i no li preocupa el seu creixement interior, allò que et millora personalment.

El text adaptat segueix el mateix recorregut que el conte original de Tolstoi: el personatge estranger, l’evolució del protagonista mogut per l’enveja, el malestar creat entre el veïnat, el mugic que li parla d’un lloc meravellós, la terra dels bashkirios i el recorregut per la terra i la mort.

En aquesta faula, el títol està resolt en tota la trajectòria del text.

Joc interessant en la composició: hi ha pàgines amb repeticions d’elements organitzats per seqüències numèriques que expressen la quantitat, la multiplicació de la riquesa.

L’autora manté el ritme del relat amb una sintaxis precisa, sense adornaments.

Utilitza un llenguatge senzill, directe, però molt efectiu a l’hora de transmetre emocions o emfatitzar situacions.

Annelise Heurtier, és també l’autora d’un altre llibre Swet Sixteen que aquest col.lectiu va recomanar.

L’il·lustrador està embegut per les avantguardes russes com Kandinsky, Rodchenco o Sònia Delaunay.

Les il·lustracions d’Urwiller amb 16 sorprenents i acolorades dobles pàgines, mostren imatges fauvistes amb predomini de colors de la gamma càlida realitzades amb tonalitats grogues, roges  i taronja sobre fons blanc quan tothom està a l’exterior i quan està dins de casa, de color blau fosc.

Si desitgem llegir el conte original de Tolstoi per apropar-nos als clàssics, podem trobar, entre altres , les següents versions :

¿Cuánta tierra necesita un hombre? 

Lev Tolstoi. Elena Odriozola (il·lustració). V. Gallego (trad.)

Ed. Nórdica, 2011

( edició il·lustrada amb la integritat del relat original )

****

Quanta terra necessita un home?

Lev Tolstoi. Emili Bonet (trad.)

Ed Aeditors, 2011 

( edició descatalogada actualment) 

****

¿Cuánta tierra necesita un hombre?   

Lev Tolstoi. Olga Sokolov (trad.)  

Ed.Eneida, 2016

Recomanat a partir de 10-11anys

Comentat en Març 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Quanta terra necessita un home?/¿ Cuánta tierra necesita un hombre? | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

MUSEUM

Museum

Javier Saez-Castán ( text)

Manuel Marsol ( il·lustració) 

Ed. Fulgencio Pimentel, 2019

Al protagonista de la història se li desbarata el cotxe quan va de viatge i sols pot demanar ajuda en l’única casa que hi ha dalt la muntanya. La casa en realitat és un museu, nom que té el títol de l’àlbum.

Aquest llibre és una narració gràfica. Ha sigut realitzat per dos artistes plàstics espanyols molt reconeguts, Javier Sáez-Castán, premi nacional d’il·lustració 2016, va fer els esbossos i el guió de la història i Manuel Marsol, guanyador del premi internacional d’Il·lustració de la Fira de Bolonya 2020, els va il·lustrar.

L’àlbum presenta una història intrigant: la casa solitària damunt d’un turó excita la nostra curiositat. És un avís per a lectors i lectores de la proximitat del conflicte.

És una proposta fantàstica del realisme màgic, on la realitat apareix reflectida als quadres i la resolució del conflicte es fa als quadres, però succeeix a la realitat. Per exemple, hi ha un quadre amb el Museum i la camioneta a la carretera; el foc es realitza al quadre, però es trasllada a la realitat, …

Un viatge accidentat per carretera en una camioneta que llança fum. Interessant la combinació de darrere i davant a través de l’espill.

A la literatura s’ha tractat ja la idea de personatges que entren als quadres i personatges que ixen d’ells. En aquest cas es donen les dues perspectives i així, la dona i el tigre ixen, mentre l’home i la camioneta entren.

Una proposta que convida a interpretar què hi ha darrere de les pintures, al fons de la història d’aquest atractiu llibre i, a més a més, manifesta la difícil frontera entre realitat i fantasia. Diu Fellini: Em costa veure la frontera entre l’imaginari i el real. En l’imaginari hi veig molt de realitat …”.

És una proposta surrealista que aprofundeix al concepte màgic de l’art i la literatura. Un art fantàstic en el sentit de que un fet anormal irromp la realitat.

El personatge està inspirat en el pintor americà Edward Hopper. La casa ens porta a la pel·lícula Psicosis de Hitchcock.

L’àlbum té moltes referències artístiques a la pintura: a Hopper, a Magritte, i al cinema.

Javier Sáez-Castán sempre ha jugat amb el surrealisme.

La història està plena de simbolismes i és el/la lector/a el que els ha d’interpretar.

Els objectes representen altre concepte del que són: codis de seguretat de la maleta, els ulls del personatge són una invitació a l’humor, tant el pom de la porta com l’espiell tenen forma d’ull, es pareixen als del personatge i als del tigre, el lloro, la finestra trencada i el ciri. Amb paraules de Magritte: Tot el que veiem amaga altra cosa, sempre volem veure el que està amagat darrere del que veiem”.

Tots els objectes són metàfores sobre la visió, sobre la multiplicitat de les mirades.

Com observador/a, una visita a un museu mai et deixa indiferent.

Com lector/a al passar les pàgines del llibre et transmet que estàs dins i com espectador/a pots interactuar amb l’obra.

Les il·lustracions estan realitzades en fusta i són molt potents. Capten l’angoixa, la sorpresa i el temps dramàtic de la història. Les imatges alternen diferents plànols, des del plànol general fins al primer. Manuel Marsol ha utilitzat colors intensos i contrastants de blaus, rojos i grocs.

La coberta i la contracoberta són marcs de quadres.

És un llibre generador de preguntes, possibilita el crear històries.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en Febrer 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Museum | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

DOS CUENTOS MARAVILLOSOS

Dos cuentos maravillosos
Carmen Martin Gaite

Ed.Siruela, 2009

La mestria de Carmen Martín Gaite ens ofereix en El pastel del diablo, un dels dos contes que apareixen en aquesta edició de Siruela (1ª edició, en Lumen, any 1986) una història de creixement on acompanyem la protagonista, Sorpresa, en eixe procés en què se’ns adverteix que ¨para crecer hay que entender las cosas difíciles”.

Ací apareix una de les claus del llibre: abastar la maduresa entranya assumir l’irreemplaçable valor del descobriment, de l’aprenentatge i l’acceptació de reptes necessàriament arriscats.

En aquesta petita joia, Martín Gaite aboca la seua estima pels contes de tradició oral. De fet, el text traspua oralitat. És extraordinari el seu ofici per recrear la fluïdesa de la parla quotidiana en els diàlegs. A la tradició oral se li uneixen aspectes autobiogràfics, així com mitològics i bíblics.

En El pastel del diablo apareixen algunes de les 31 funcions de Propp (1928, Morfología del cuento), com ara, l’heroïna se’n va de casa, ha de superar proves difícils i rep l’ajuda d’auxiliars com el seu amic Pizco que, quasi sempre, l’escolta amb interès i paciència

A més a més, l’autora ens mostra una excel·lent manera de revisitar-los des de la perspectiva de gènere, amb una protagonista transgressora, preguntaire, insatisfeta, narradora d’històries i amant del saber.

També cal remarcar el fet de que Carmen Martín Gaite es permeta afrontar aspectes que, a hores d’ara, possiblement es censurarien o estarien fora de lloc en la literatura per a infants i joves. Per exemple, l’impuls eròtic present en la trobada de Sorpresa amb el vell o amb el rei.

Pel que fa a l’argument, en el camí iniciàtic de la protagonista, és fonamental la visita a la Casa Gran on descobreix un món de luxe decorat amb una fantàstica galeria de personatges com la dona de cera, l’home d’ulls negres i dents esmolades, el rei, els personatges vestits de forma estranya i d’espais com la sala d’espills, el soterrani o l’escala de caragol.

Però Sorpresa ha de tornar. Quan ix de la Casa Gran no és la mateixa. Ha experimentat la transformació que tot viatge, si paga la pena, comporta.

Es per això que s’acomiada de nosaltres dient:

¡Escribiré mis cuentos, te pongo por testigo, reina de la noche! Y algún día los leerá el señor de la Casa Grande. ¡Aprenderé a comerme yo sola, como él, el pastel del diablo!

Recomanat a partir de 10-11 anys

Comentat en Febrer 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Dos cuentos maravillosos | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

EL DESTÍ D’EN FAUSTO/ EL DESTINO DE FAUSTO

El destí d’en Fausto: una faula pintada

El destino de Fausto: una fábula pintada.

Oliver Jeffers (text i il·lustració)

Anna Llisterri (traducció)

Ed. Andana 2019

Una faula on predomina la il·lustració sobre un text sense recorregut literari. Text fred i directe que acompanya l’acció freda i directa.

Les il·lustracions a quatre tintes: bronze, roig fluorescent, blau i groc. Les litografies les va fer a l’emblemàtic taller Idem de París utilitzant una impremta litogràfica tradicional, mitjançant un procediment artístic amb el que rendeix homenatge als primers contes il·lustrats.

Hi havia una vegada un home que volia posseir-ho tot”. Així comença aquest àlbum il·lustrat que ens remet a diferents històries amb un mateix final:

Fausto” de Goethe amb l’ànsia de satisfer les seues passions i el desig de coneixement viu i intuïtiu de la natura i el poder. Una lluita de l’home per a igualar-se amb els deus que pacta amb el dimoni però la seua ambició acabarà amb el seu cos i la seua ànima.

Aquest altre Fausto, faula atemporal, és la reencarnació de la societat consumista moderna, del capitalisme ferotge que pretén que una flor, un arbre, un bosc sencer, una muntanya, un llac, els animals, la mar, la natura quede sotmesa a la cobdícia , l’arrogància i la falta de respecte dels humans.

Aquest és un Fausto sense deus ni dimonis. Ningú ens dona el poder de posseir, ens l’hem pres nosaltres. No som capaços de veure’ns com una part minúscula com a éssers vius dins de la natura. No hi ha cap càstig diví sinó que ens el procurem nosaltres i també la pròpia natura, que no entén de càstigs ni de divinitats, i segueix el seu propi ritme. La natura estava abans i estarà després de nosaltres. Ella pot viure sense nosaltres però nosaltres no podem viure sense ella.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en Febrer 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El destí d'en Fausto/ El destino de Fausto | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

EL JOVE GUERRER/ EL JOVEN GUERRERO

 

   El jove guerrer / El joven guerrero                        

 Ricardo Alcántara (text)

Gusti  (il·lustració)

Tina Vallés (trad. cat.)

En Octubre del 2019 publicàrem en aquest blog el llibre “El pirata valent” del que comentàrem :

L’any 89 Cruïlla en català (1/07/1989) i SM en castellà (4/12/1989) publiquen un conte, “El pirata valent / El pirata valiente”, conte que el col·lectiu ja va incloure en la seva bibliografia. Trenta anys després l’editorial Kalandraka recupera i reedita en català i castellà aquest llibre.

La nova edició amplia la grandària del llibre anterior i canvia el color de les cobertes cap a un color sípia de tapa dura i tacte suau. Manté les il·lustracions de Gusti i el fons blanc de cadascuna de les seues pàgines.

Tanmateix, la traductora és diferent: Núria Font deixa pas a la versió actual d’Helena Garcia que fa petites variacions al text per millorar la rima que l’anterior havia perdut en algunes pàgines.

Amb tot això, el pirata valent continua sent la història d’un nen, Joanot, en plena activitat de joc simbòlic: un pirata amb lloro, espasa, cama de fusta, pegat de l’ull i mocador vermell; un pirata que navega, busca tresors i no té gens de por.

En aquest ambient de fantasieig, una veu el fa tornar a la realitat, als horaris que les persones adultes imposen a la xicalla. Però això al nostre protagonista no li empipa massa, sense acabar d’eixir del seu joc accepta de bon grat la crida de la mare.

El text construït amb redolins resulta atractiu i graciós per a lectores i lectors més petits.

Escriu Teresa Colomer en la pàgina de Gretel : El pirata valent no ha envellit ni gota en la seva disruptiva sorpresa, ni tampoc en la lliçó expressiva de les seves imatges. Una bona fusió de text-imatge i un interessant joc de contraposició entre dues realitats coexistents. http://www.gretel.cat/recomanacions-lij/filtre/keyword:el%20pirata%20valent/

A l’any 2020 l’editorial Kalandraka ja esmentada, publica un nou títol del mateix autor i il·lustrador, “El jove guerrer”.

Es tracta del mateix autor, mateix il·lustrador, mateixa editorial i mateix llibre, perquè el jove guerrer té la mateixa tesi, el mateix recorregut simbòlic, la mateixa estructura narrativa que el pirata valent. Sobre les il·lustracions no podem dir cap cosa diferent del que digueren al primer llibre comentat.

És per això, que volem que estiguen plegats, per a que les persones lectores trien entre un o l’altre sabent que dóna igual qui siga l’elegit, ja que es tracta de llibres idèntics.

Tanmateix, no volem acabar el comentari sense criticar l’autor, l’il·lustrador i l’editorial perquè, en aquest cas, manifesten poca originalitat donant més importància als motius comercials que a la varietat i qualitat en la creació i publicació de llibres de literatura infantil i juvenil.

Resulta curiós que les dues obres presentades, individualment tenen més valor literari que les persones que han fet possible la seua existència. Insistim, però, que no és la nostra intenció posar una etiqueta, sinó que respon només a una valoració d’aquest cas particular.

Recomanat a partir de 4-5 anys

Comentat en Febrer 2021

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El jove guerrer/ El joven guerrero | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari