LA GUERRA NO TÉ CARA DE DONA/ LA GUERRA NO TIENE ROSTRO DE MUJER

La guerra no té cara de dona / La guerra no tiene rostro de mujer

Svetlana Aleksiévitx

Miquel Cabal ( trad.cat)

Zahara Garcia ( trad.castellà)

Raig Verd Editorial, 2018 / Ed. Debate, 2015

Va escriure el llibre de 1978 a 1985, però no va poder publicar-lo. Rebutjat durant 2 anys per totes les editorials on es presentava, finalment amb l’arribada al poder de Gorbatxov ( 1985-1991) va veure la llum .Revisat en 2002, afegeix un extracte de les notes que havia pres per a la seua confecció , les pàgines que els censors havien tret i les pàgines que ella mateixa havia autocensurat.

Va ser la lectura del llibre Vinc d’un poble en flames, d’Alés Adamónitx, a qui ella anomena el seu mestre, que li va donar les pautes per a escriure aquest llibre, una novel·la feta a partir de veus de la vida real. Volia escriure la veritat sobre la vida i la mort en general, no només la veritat sobre la guerra.

Per què és important? Perquè tot el que sabem de la guerra ho sabem per la “veu masculina”. En el relat de les dones es parla d’altres coses. En aquesta guerra no tan sols pateixen les persones sinó també la terra, els pardals, els arbres… I ho fan en silenci.

Recordar és sobre tot un acte creatiu.

Ella es queda, com a narradora, en un segon plànol, i deixa que parlen les dones. Això no obstant, tant en la introducció com en cada capítol, en cada història, afegeix les seus pròpies reflexions :

« La nostra memòria és lluny de ser un instrument ideal. No és només arbitrària i capriciosa, sinó que, a més a més està encadenada al temps, com un gos»

«he descobert que, a banda de la mort, en la guerra hi ha moltes altres coses; totes les que hi ha en la nostra vida quotidiana. La guerra també és la vida»

«parlin del que parlin, les dones tenen tothora una idea al cap: la guerra és, abans que res, assassinat; després, una feina molt dura. I després és la vida quotidiana: cantar, enamorar-se, posar-se els rul·los,…»

…”també estan enamorades del que els va passar, perquè no va ser només la guerra, va ser també la joventut. El primer amor.»

«És més terrible matar que morir»

«la guerra cada vegada ens agrada menys, cada vegada ens costa més trobar-hi una justificació. »

«encara ara estan paralitzades, no ja només per la hipnosi i el terror estalinista, sinó per la fe que hi professaven. Encara no han pogut deixar d’estimar el que estimaven»

Maleïda sigui la guerra ….”El dret a no matar, a no aprendre a matar, no es recull en cap constitució”

El que l’autora vol convertir en literatura són les veus dels testimonis humils, senzills, anònims… No escriu sobre la guerra sinó sobre l’ésser humà a la guerra,sobre la història dels sentiments.

Pel que fa a la intensitat de sentiments i a la percepció del dolor, la memòria de les dones té una “lluminositat” extraordinària. És un llibre exhaustiu de testimonis, relats periodístics prenyats de ficció. Necessiten contar la seua experiència tot i que els resulte dolorós.

El censor acusa a la autora : “ Això és mentida!. És una calumnia als nostres soldats… als nostres partisans … al nostre poble heroic …La seva història petita no ens fa cap falta, el que ens cal és la gran història. La història de la victòria…vostè no estima els nostres grans ideals…”

«És veritat ( diu l’autora) , no estimo els grans ideals. Estimo les persones petites.»

La guerra que recorden les dones és diferent a la que recorden els homes , elles són capaces de veure allò que per als homes resta ocult.

Què és la felicitat, es preguntaven : «trobar entre els caiguts a alguna persona amb vida»

Perquè sobrevisqui ? Per a què? Crec…crec que per a contar-ho.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en Maig 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La guerra no té cara de dona/ La guerra no tiene rostro de mujer | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

LLUM A LES GOLFES

Llum a les golfes .

(Una antologia del haiku modern i contemporani català)

D.  Sam Abrams ( selecció )

Ed. Viena, 2018

 

El títol, Llum a les golfes, prové del primer vers de l’únic haiku que va escriure Tomàs Garcés, editat dins del seu temps que fuig(1984):

       Llum a les golfes.

      A fora, l’ocellada.

     Però hi ha el vidre.

                 Tomàs Garcés 

Un total de 1.596 poemes de 96 autors de tots els territoris de parla catalana,des del 1906 fins el 2018, és a dir 112 anys

Ens trobem amb una important i necessària antologia d’haikus on ha recuperat autors “oblidats” i ha donat a conèixer una faceta poc coneguda de poetes emblemàtics. Tanmateix, trobem algunes poetesses i molts poetes, com sempre en una desproporció considerable. Sense llevar-li el mèrit a aquest gran treball, volem ressenyar a les 20 dones escriptores que apareixen amb la finalitat de fer-les visibles enmig d’un total de 78 homes. Seguint l’ordre cronològic utilitzat al llibre, tenim: Rosa Leveroni, Joana Raspall, Montse Abelló, Felícia Fuster, Isabel Oliva, Josefa Contijoch, Margarita Ballester, Carme Pagès, Rosina Ballester, Teresa Costa-Gramunt, Vinyet Panyella, Dolors Miquel, Ester Xargay, Susanna Rafart, Rosa Vilanova, Mònica Miró i Vinaixa, Àngels Marzo, Isabel García Canet, Sílvia Bel Fransi, Emília Rovira Alegre. Totes elles, no cal dir-ho, amb uns versos tan exquisits com els dels homes. Per fer un tast, agafarem haikus de les tres últimes poetesses nascudes a la generació mil·lennial i, probablement, menys conegudes.

Glaçar els vespres.

amb blancs esguards d’amor

l’instant etern.

Isabel García Canet. (1981).

 

L’adéu decreta:

ha guanyat la nostàlgia

contra la pena.

Sílvia Bel Fransi ( 1982)

 

Vidres als ulls

ferides de la vida

que vols tenir.

Emília Rovira Alegre ( 1989)

Desprès d’aquesta imprescindible mirada, posem l’atenció en altres aspectes com és l’acollida que fa el recopilador a les lletres valencianes dins del món de la literatura en català. Així, és necessari enumerar les poetesses i poetes nascuts a les terres del País Valencià. Per ordre cronològic enunciem: Joan Climent (1918) de la Vall d’Albaida, Vicent Andrés Estellés (1924) de Burjassot, Vicent Alonso (1948) de Godella, Antoni Defez (1958) de València, Enric Sòria (1958) d’Oliva, Isidre Martínez Marzo (1964) de València, Iban L. Llop (1975) de Castelló de la Plana, Isabel García Canet (1981) de Pego. Huit mostres de poesia, no massa,de les quals us oferim un altre tast:

Passe el meu temps.

recollint els records

en aquest vers.

Iban L. Llop.

 

Trepitja l’ona

abans que l’aigua siga

feta escuma.

Isidre Martínez Marzo.

 

Font a la plaça

on poen temps passats

paraules i aigua.

Joan Climent

Dins de les múltiples lectures possibles d’aquest fantàstic llibre, estaria la d’una persona lectora exploradora en el sentit que deia Landero en un article en el que enfrontava els dos termes “lector explorador/ lector conqueridor”. Des de la primera accepció, es tractaria de fullejar el llibre lliurement i llegir, deixant-nos sorprendre per eixes breus estructures poètiques que intenten captar l’instant.

Podem trobar-nos sorpreses com ara la ironia sobre els haikus de Joan Alcover (1854 Mallorca).

Conec un japonès

gran enemic

dels versos que jo escric

perquè en té cada estrofa més de tres.

Com ara la dolçor de :

A una dansarina”

 Sorgeixes d’un doll de música

 i et tornes, al ritme del so,

 baldufa, libèl·lula, flor”.

         Alfons Masseras (1884)

Com ara l’instant precís a un paisatge:

Escriu l’albada:

quan els colors s’escampen,

tot és promesa”.

      Jaume Creus (1950)

O un grapat de versos atrevits:

Com fruits volcànics,

els mugrons de la verge

s’esfereïen.

      Francesc J. Vélez (1961)

L’ haiku va arribar a Catalunya cap a principis del segle XX per via francesa a partir de les famoses versions de Paul Louis Couchoud, principalment. Ara bé la rigorositat demostrada per l’autor a l’hora de confeccionar l’antologia, ens obliga a parlar dels diferents moviments literaris que apareixen reflectits:

El Noucentisme literari representat per Eugeni d’Ors ( 1881):

La columna ès ben dreta

però els déus amen més del Coet

la corba – un xic escèptica.


El pas a la Modernitat de J.M. López Picó (1886)

Llessamí que es tanca,

el bes al teu front,

nit, abans de l’alba.


L’avantguarda de Joan Salvat Papasseït (1894)

Camí de sol

per les rutes amigues,

unes formigues.


El neopopularisme de Sebastià Sànchez-Juan

Puresa de nit,

tens el cor d’estrella

o de grill?


La tradició moderna de Rosa Leveroni (1910)

Sota la llum argent,

en les branques, el vent

canta el teu nom.


L’Experimentalisme d’Albert Ràfols-Casamada

Tarda

Pels vidres de sol tacats

polsim d’or de les fulles

dansa.


Nosaltres, com a membres d’un col·lectiu de literatura infantil i juvenil, no podem oblidar les figures poètiques de Joana Raspall, Miquel Desclot i Miquel Martí i Pol que han dedicat tants versos a despertar el plaer estètic a la infantesa:

Han podat l’arbre;

sense nius, ara queden

les branques mudes.

      Joana Raspall (1913).

 

Roquissar endintre

el cargol em reclama

i la falguera.

     M. Desclot (1952).

 

Des del capvespre

d’una mirada incerta

l’infant pregunta.

    M. Martí i Pol(1929).

 

Finalment, us oferim un tast de versos des de diferents mirades:

( visuals i metafòrics  )

Refresc

Suc de taronja:

El sol es desfà

gota a gota.

 

Girafa

Tens el cap petit

perquè la distància

te l’ha empetitit.

 

 (limitacions als nostres desitjos )

 El temps no passa,

només passem nosaltres;

en diem viure.

 

( el dia a dia , la quotidianitat)

IV

Agrana; arruixa.

La cadira baixeta.

Mirar qui passa.

 

( filosòfics i transcendents )

Ara m’acosto

a la paraula plena;

ara que callo.

Una bona oportunitat de gaudir d’aquestes estructures poètiques  procedents de “l’arenga” del Japó i que aquí s’adapten a la manera literària catalana.

Però, si les lectores estan interessades en saber més dels haikus, a la introducció t’explica tot el que necessites saber sobre ells i les seues modificacions en la llengua catalana.

Recomanat a partir de 18 anys, com a llibre per a mestres

Comentat en maig 2020

Publicat dins de Llum a les golfes | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

ESTO ES PARÍS

Esto es París

 Miroslav Sasek

 Ed. Nórdica, 2018

L’editorial Nòrdica inicia la col·lecció Esto es… (llibres-guia de visites a diferents ciutats del món) amb aquest Esto es París, que es va publicar per primera vegada en 1959.

Esto es París és la visió particular de l’autor, arran d’un viatge a la capital francesa, amb les seues paraules “plena de racons encantadors, bells monuments, mercats ambulants de tota mena d’objectes i poblada de simpàtics gats”.

Aquí, en la capital de Francia, viven diez millones de personas. También hay un gran río –el Sena–, docenas de monumentos, iglesias y museos… y miles de gatos.

(…) Por supuesto, los gatos no son los únicos habitantes; también hay personas”. (p. 7– 9)

L’humor es destil·la en textos senzills, directes, apropiats per a l’edat a qui es dirigeix. Descriptius amb frases curtes, bàsicament en present, que recolzen les il·lustracions estilitzades, acolorides i amables d’una ciutat que avui no hi és.

Amb un format gran i atractiu, afavoridor per a la mirada de les criatures, amb unes il·lustracions influenciades pel cartellisme i en fons blanc.

La coberta és al contrari, el fons és de color roig, el monument representat en blanc i la figura del gendarme (en regruix brillant) amb un bitllet de metre de segona classe. Gendarme que representa la figura arquetípica francesa-parisenca, ja que, en aquella època, a més d’ordenar el trànsit existent, servia de guia per als visitants de la ciutat, convidant-nos a conèixer.

Prestem atenció a la presència de persones que conformen el París de final de la dècada dels 50 (al final el llibre ens ofereix una addenda actualitzada al dia d’avui), que ens resulten quotidianes i d’altres més anacròniques com la monja o la llauradora bretona.

El recorregut al que ens convida va des dels llocs més freqüentats en el seu dia a dia fins a monuments importants, però posa l’èmfasi en les històries quotidianes dels habitants d’aqueixos llocs.

Ens convida a conèixer i ho fa amb ulls curiosos, ulls de xiquet-a, incitant-te a saber més, a tindre més ganes de conèixer.

Estem davant un model de llibre informatiu, generador de curiositat.

Una guia de viatge per a xiquets-as de poca edat que recomanem sense dubtes.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en Maig 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Esto es París | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

EL GAT NEGRE MALA BÈSTIA I SALVATGE / EL GATO NEGRO MALA BESTIA Y SALVAJE

El gat negre mala bèstia i salvatge/ El gato negro, mala bestia i salvaje

Mª Aurèlia Capmany

Il.lustracions Natalia Zaratiegui

Traducció al castellà: Míriam Reyes

Ed. Comanegra, 2018

L’escriptora Mª Aurèlia Capmany escriu en aquest llibre sobre el creixement. I ho fa, en un registre simbòlic, a través de la fascinació que provoca un gat, mala bèstia i salvatge en una infant, la Nica.

El gat apareix en la vida de la Nica a l’edat en que aquesta va començar a caminar i desapareix quan comença a parlar: aquest fet suposa la pèrdua de l’animalitat i l’inici del raciocini. En aquesta nova etapa vital, el gat i la nena ja no es necessiten mútuament; poden prescindir l’u de l’altre. Es per això, que quan la nena comença a interessar-se per altre tipus de jocs, que requereixen més concentració i un entorn més ordenat, el gat fuig per continuar vivint la seua llibertat i ferocitat.

L’autora construeix la història mitjançant un llenguatge poètic, on les paraules estan buscades per expressar allò que es vol dir de la manera més bella possible.

I és ací on Capmany fa gala de la seua mestria, amb els adjectius que assenyalen la presència del gat, com ara pas silenciós, miol discret, moviment prodigiós. Per una altra banda ens ofereix una escriptura molt sensible a la importància dels sentits en la percepció de la realitat. Sons i melodia i olors. La mare olorava, per exemple a peix i a cendra.

Les atractives il·lustracions de l’artista Natalia Zaratiegui estableixen una perfecta sinergia amb el text. És molt interessant el joc que planteja a la lectora, que ha d’anar a la recerca del gat, la presència del qual està representada de forma original i lúdica. Les dobles pàgines estan dominades per colors intensos, amb predomini del negre, el blanc, el roig, el blau i el taronja.

Per una altra banda, una altra aportació força potent de Natalia Zaratiegui és presentar la Nica i el gat com un únic personatge que, en alguns moments de la història, desordena, trenca i llança tot el que troba al seu pas.

Autora i il·lustradora ens brinden un excel·lent llibre sobre la infantesa prèvia a l’adquisició del llenguatge


Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en Maig 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El gat negre mala bèstia i salvatge / El gato negro mala bestia y salvaje | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

LA NENA DELS PARDALS/ LA NIÑA DE LOS GORRIONES

La nena dels pardals / la niña de los gorriones

Sara Pennypacker

Il.lustracions de Yoko Tanaka

Raquel Solà ( trad.cat )

Christianne Reyes Schreurer  ( trad. castellà )

Ed. Joventut 2010

La nena dels pardals està basada en una història real que va passar a la Xina quan Mao va ordenar exterminar tots els pardals perquè es menjaven gran part de les collites.

En el conte sols una nena, Ming-Li, es capaç de desobeir i d’enfrontar-se a la mesura amb les úniques armes de que disposa : «Tal vegada alguns dels pardals que cauen a terra encara són vius…Els podríem salvar»

Un llibre que permet diverses lectures, segons ens centrem bé en la situació individual : la xiqueta i el seu creixement al llarg de la història o bé en la història social d’uns adults acrítics davant unes ordres totalitàries i la valentia de la Ming-Li, enfrontant-se a les ordres dels poderosos. Al gregarisme del món adult  s’oposa una persona capaç de buscar estratègies per treure endavant una idea pròpia.

Contradicció entre els que es consideren amos de la natura i creuen que poden modificar-la per beneficiar-se sense pensar en les conseqüències i aquells que es consideren part  de la natura, uns més de totes les espècies que l’habiten i saben com és d’essencial no trencar l’equilibri :

( ara les llagostes, els cucs, els corcs, s’ho mengen tot …La Ming-li no se’n va poder estar .Va sortir corrent d’allà on era amagada.-Això passa perquè no hi ha pardals!. Ja no hi ha pardals que es mengin els insectes!-)

Les il·lustracions : Colors suaus, uniformitat en la gamma de tonalitats fosques i apagades : marrons, grisos i verds que creen una atmosfera de sobrietat. Combinació de primers plànols dels protagonistes amb plànols generals dels paisatges , tractament de la grandària dels pardals de forma subjectiva. 

Posteriorment, el conte ha passat als escenaris amb una música original del grup la Tresca i la Verdesca(https://www.youtube.com/playlist?list=OLAK5uy_lBYnwy-Lj2eHwDfxRZETZZbbbD6gvfecw)  i un gran èxit de públic:

Guanyador del PREMI DE LA CRÍTICA 2017 al Millor espectacle per a públic familiar.

Guanyador del PREMI ENDERROCK DE LA CRÍTICA 2018 al Millor disc per a públic infantil i familiar.

Guanyador del PREMI DEL PÚBLIC DE LA MOSTRA D’IGUALADA 2018 al Millor espectacle.

Guanyador del PREMI BUTACA 2018 al Millor espectacle per a públic familiar



Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en maig 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La nena dels pardals / La niña de los gorriones | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

NO ÉS CULPA MEVA/ YO NO HE SIDO

No és culpa meva / Yo no he sido
Voltz, Christian ( text i il·lustracions )
Duran,Teresa (trad.català)

G.Tolentino (trad. castellà)
Kalandraka, 2018

Apareixen un grapat de personatges, de més gran a menut: la vaca, l’ase, el porc, el gos, el gat, el pollet, i el mosquit i tots (tret del mosquit) diuen el mateix “no és culpa meva”. Amb humor, la culpa va passant, per una cadena de projeccions, d’uns personatges a d’altres i al final, torna al personatge que ha ocasionat el fet, en una reflexió irònica sobre la culpa…

La interpretació de la història a banda d’un divertiment i un missatge mediambiental (què passa quan alterem la cadena tròfica), té una vessant psicològica, la responsabilitat personal. Només si som responsables, podem sentir la culpa per actuacions poc o gens adequades. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats. Afortunadament, el llibre s’allunya de la culpa des de la visió cristiana que porta annexat el càstig.

L’estructura del text és una fórmula de tradició oral amb encadenats i repeticions, tirallongues. Amb un llenguatge popular que replega les ofenses a cadascú dels animals: bèstia fastigosa, vaca ximple, porc pudent, ase ruc, gos beneït, gatot pallús, pollet babau, mosquit miserable.. I poca solta!. Fa incidència en les referències a la part del cos que causa tant de riure a la infantesa: el cul. I les onomatopeies: oix, uix, ecs, nyam-nyam.

Les il·lustracions son molt originals, a base de collages amb materials de desfeta, que connecta amb l’estil de l’art povera ( art pobre, moviment avantguardista). Sorprèn l’expressivitat aconseguida a través d’aquests materials als primers plànols dels personatges. Predomini de diferents tonalitats de marrons, ocres ..

La traducció al català , a càrrec de Teresa Duran, assegura una versió de qualitat incontestable.

Recomanat a partir de 4-5 anys

Comentat en maig 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, No és culpa meva/ Yo no he sido | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

SENSE DESTÍ/ SIN DESTINO

Sense destí / Sin destino

Imre Kertész

Eloi Castelló ( trad català)

Judith Xantus (trad cast)

Quaderns Crema, 2003/ Acantilado, 2006 

 

El premi Nobel de literatura 2002, Imre Kertész escriu un llibre sobre l’estada de Gyuri, un jove jueu hongarès, durant un any i mig a diferents camps de concentració i extermini: Auschwitz, Buchenwald, Zeitz.

La lectura literal d’aquesta obra, un recorregut en tres fases: la deportació del pare, la seua estada com a presoner i l’alliberament, ens envolta de sensacions estranyes i ens planteja contradiccions, provocades per un llenguatge de descripcions on apareixen expressions i adjectius agradables del protagonista que pareixen disculpar els soldats nazis i justificar la seua actuació. Apuntem algunes d’elles:

 “La tercera matinada del viatge, la vella emmudí. Deien que havia mort de set. La veritat és que sabíem que era vella i que estava  malalta i consideràrem que al cap i a la fi era comprensible que es morira”. ..

“Uns presos de veritat, amb el típic uniforme a ratlles dels delinqüents, el barret redó i el cap afaitat, les seues cares no inspiraven molta confiança, Segons tots els indicis, pareixien jueus. A mi tots em pareixien sospitosos o si més no estranys”.

” Un home alt d’aspecte imponent portava botes altes i un uniforme cenyit; era un home prou bell, fort i atlètic. Em recordà als herois de les pel·lícules: atractiu, trets virils i un prim bigoti castany… que lluïa de meravella en mig d’un rostre bronzejat”.

 ” Els alemanys eren en el fons gent neta, honrada, amant de l’ordre, la puntualitat i el treball… A mi m’inspiraven fermesa i tranquil·litat”

 “Tot funcionava, tot estava al seu lloc, acomplien amb puntualitat, serenitat i automatisme. Així arribí a comprendre el treball del metge … Mirant amb els seus ulls, m’adoní de quants vells i inútils hi havia: un prim, l’altre massa gros… Aquests anaven a la filera dels no aptes”.

Totes aquestes descripcions on no es troba el trauma ni el judici signifiquen que l’autor minimitza l’horror, no considera important parlar de la maquinària criminal organitzada pels nazis? 

O tal vegada, ens posa a la pell de l’adolescent de 16 anys i ens mostra la seua mirada ingènua que no és conscient de les veritables intencions i raons ocultes que hi ha darrere dels camps de concentració?

Ens obliga, doncs, a interpretar la lectura, a cercar les diferents tesis que puguen cohabitar en ella. Si en la novel.la de Primo Levi ” Si això és un home” publicada en 1958 es manifestava amb nitidesa la seua finalitat de denunciar amb un llenguatge dur, incisiu, la inhumanitat amb la que són tractats, en aquesta novel·la el camp de concentració és un context, esgarrifós per suposat, on el jove aprèn a sobreviure, a traure força d’on siga per a poder suportar-ho, com si Kertész, utilitzant un llenguatge permissiu, ens presentara la radiografia d’un supervivent, la seua voluntat de viure. Formulacions com “vaig descobrir la tossudesa i la voluntat com a recursos contra la fam i l’envelliment” o “hi ha una parcel.la a la nostra naturalesa que ens evita caure a la bogeria”, poden donar a entendre aquest posicionament.

O també, per què no? Podríem optat per la clau irònica que traspua en diferents moments de la història quan diu que la seua cara està prematurament envellida per l’abús dels plaers carnals; quan diu “som lliures, però on és la sopa de safanòria?”, quan atrapat pel síndrome d’Estocolm, diu estimar el lloc on et torturen (“Eixe camp de concentració tan bell”), quan un dels presos li pregunta “com ha arribat a Zeitz i ell contesta que molt fàcil, només tingué que baixar de l’autobús” o referir-se als nombres tatuats sobre la pell com nombres de telèfons celestials. Són exemples que  situen al jove en un plànol d’observatori que mira el present sense pensar el futur. Aquesta ironia demostra la distància emocional que adopten protagonista i autor per a contar i assumir aquell malson real.

Totes les interpretacions resulten possibles depenent de la persona lectora, del seu posicionament crític i el grau d’exigència cap els autors i autores que tracten aquest esfereïdor tema.

A l’última fase del recorregut personal d’un protagonista, que pateix com diu ell “una gairebé pèrdua d’identitat” o “quelcom s’havia degradat en mi definitivament” , arriba el moment de l’alliberament i entrem en un registre filosòfic. La primera reflexió l’ofereix el títol “sense destí “: “havia viscut un destí determinat, no era el meu, però ho havia viscut; ara havia de viure amb eixe destí”; “havia donat unes passes i no altres i puc dir que dins del meu propi destí havia actuat amb honradesa”. Queda a l’aire de les paraules escrites el dilema llibertat/destí; si existeix el destí, no pot existir la llibertat o viceversa?

També apareixen altres pensaments com ara el concepte de felicitat com un parany, “inclús allí, al costat de les xemeneies on es torturaven, havia hagut quelcom paregut a la felicitat”. Sobre l’amistat, “una cosa passatgera sotmesa a les lleis de la vida”. Sobre la voluntat, una eficaç eina contra la feblesa i la temptació a l’abandó. Sobre la imaginació que roman lliure inclús quan som en privació de llibertat, “les parets de la presó no poden posar límit a la imaginació”. Sobre l’esperança ” un raig d’esperança que mai no desaparegué. I, per damunt de tot, sobre l’atzar que dissortadament el va confinar a aquell indret espantós i alhora la benèfica sort que el va salvar d’una mort gairebé segura i el va permetre tornar a casa.

Què li resta al jove personatge després d’aquesta esgarrifadora experiència? Doncs, l’odi  a tot, pels prejudicis i idees preconcebudes, per la incomprensió per part de la gent que no hi havia viscut eixes experiències. Contra això, però, manté el record de Bandi Citrom, hongarès que li va ensenyar a dur una vida ordenada i neta dins del camp, la necessitat de posar “ordre en el desordre, llum sobre la foscor.”, l’aferrament a la normalitat per continuar vivint, la resiliència acceptant totes les premisses amb la condició de seguir viu. Això sí, sense oblidar, impossible oblidar eixes vivències reals, “no podem manar sobre els nostres records”.

Escrit amb un estil directe, el llibre no deixa indiferent a ningú, crea controvèrsies i admet diferents lectures; pot ser estiga aquí la clau del seu valor literari.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en abril 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Sense destí/Sin destino | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

FRANK, LA INCREÏBLE HISTÒRIA D’UNA DICTADURA OBLIDADA/ FRANK, LA INCREIBLE HISTORIA DE UNA DICTADURA OLVIDADA

Frank, la increïble història d’una dictadura oblidada

Frank, la increible historia de una dictadura olvidada

Ximo Abadia

Ed. Dibbuks , 2018

 

Hi ha que recordar el passat per a mirar el futur”. Aquesta és la frase que va motivar a l’autor a realitzar aquesta obra.

Aquest llibre passa a engrossir el llistat de llibres dedicats a la memòria històrica i també situar-la en el context històric de la nostra actualitat.

El seu valor és haver trobat una fórmula per mostrar un personatge històric d’una dictadura oblidada. Ideològicament és per tant un llibre necessari que s’ha de fer públic ara per a les noves generacions que l’han d’estudiar als llibres de text però que encara han de veure el mort passejant en helicòpter.

Una sàtira sobre la figura d’un dictador, un home mediocre, superficial, estratega. Malauradament hem normalitzat la irrupció a la nostra història d’un genocida, retrògrad, megalòman que va fer ús i abús de poder. Hem hagut d’assumir-la com un fet més, hem volgut fer creu i ratlla sense haver-lo col·locat socialment on li corresponia. A la mort de Franco, la monarquia, l’església i els que tenen el poder, s’encarreguen de crear una amnèsia col·lectiva amb efectes que a hores d’ara encara estem patint. En uns altres països on han tingut una dictadura l’han soterrada per sempre i han acabat defenestrant les figures dels seus dictadors .

El llibre conta la vida de Francisco Franco, un home amb unes ambicions per damunt de la seua alçada des del seu naixement fins la seua mort. Amb un nom diferent, Frank, fàcilment identificable, caricaturitzat (ja des de nadó apareix amb la gorra militar enroscada), anomenat “el cerilla” tot i que no va ser tan efímer com una llumeneta. El pinta com a un xiquet amb rebequeries, mediocre y que sempre ha de sortir-se amb la seua com siga.

Més que un llibre històric, com diu el propi autor, és una sàtira, tant del personatge, com de les institucions que defensa, de las actituds dominants en aquest període (prepotència, assassinats, robatoris…) La idea base és que a Frank li agraden els quadrats i, aquesta obsessió per la quadrícula apel·la a la rigidesa, a l’estretor i curtedat de mires i a la intolerància. Ens el presenten com a una persona capritxosa, egoista, egocèntrica que no pararà fins convertir i eliminar la resta de figures geomètriques, una metàfora magnífica del que va ser la seua persecució de tot aquell que no pensava com ell, va prohibir tot allò que no era quadrat, milers de persones van acabar sota terra i molts milers van haver de fugir. Llibre crític, un llibre de dolents que es basa en la senzillesa amb la que està contat.

Treball arriscat d’il·lustració. Imatges molt potents, agosarades, que recorden la tècnica del cartellisme, amb només 5 tintes i uns dibuixos molt planers i molt simbòlics que dominen per damunt del text sense que aquest perda la seua força amb frases curtes, la majoria d’un sol verb, rotundes, sense floritures.

La seua lectura pot ser autònoma des de la senzillesa plantejada a un poc més profunda amb l’ajuda d’una figura mediadora.

Recomanat a partir de 10-11 anys

Comentat en abril 2020

 

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Frank, la increïble història d'una dictadura oblidada/Frank, la increible historia de una dictadura olvidada | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

EL ARTE DE VOLAR

El arte de volar

Antonio Altarriba (text)

Kim ( il·lustració)

Ed. Norma (Novel·la gràfica), 2016

Aquesta novel.la gràfica va ser editada a l’any 2009 per Edicions de Ponent i guanyà el Premi Nacional de Còmic al 2010. Anys més tard Norma la torna a editar amb una història final, epíleg de la història principal.

Et sedueix des de la primera pàgina, amb una frase directa, demolidora: “El meu pare es va suïcidar el 4 de maig de 2001”. La porta queda oberta.

Un tema recurrent en la literatura és la mort dels progenitors, i a partir d’ací una reflexió, un  duel i una reconversió cap aquella que  vindrà en un futur, la pròpia mort. Relats que mai llegiran els protagonistes, però necessaris per a poder descobrir, conèixer i entendre les seues circumstàncies. Això és el que fa Antonio Altarriba amb el seu pare que decideix suïcidar-se als 90 anys en una residència de la tercera edat.

És un llibre que ja a l’inici ens conta el final i ens presenta al personatge i la seua història amb una estructura del relat comparant-lo amb els pisos de la residència on es troba ingressat.

Fa una labor d’investigació de la vida del seu pare, des de la més tendra edat. Per a donar-li més força expressiva es fonen en un sol personatge, el fill es converteix en pare, el narrador de la història, “…porque, aunque no estaba allí, estaba en él…” “Por eso sé cómo murió… y también cómo vivió” “…lo que sé de su vida es porque, como he dicho, yo estaba en él o, quizá, era con él…” “… y ahora, una vez muerto, él está en mí”.

Història dura de la seua infància que podríem resumir en “…Y los muros aumentaban de altura con mayor rapidez que nosotros de estatura” Amb la guerra incivil per mig i els durs anys de la postguerra, exili, segona guerra mundial,… amb els seus encerts, fracassos, amors, enganys i desenganys i el desig d’un final digne de la seua vida.

El format còmic i la complicitat de l’il·lustrador (molt encasellat en una altra mena de publicacions) donen major atractiu i  l’expressivitat gràfica que es mereix el relat.

Relat que plasma la realitat de molts espanyols de l’època, que van lluitar per a la derrota, van claudicar i van renunciar a les seues causes, on els seus principis morals van canviar per oportunismes econòmics, servint als que abans eren els seus opositors, arribant a com diu en el propi text “¡Qué bien, por fin no veo nada…” (p. 141) y “…Aprendí a vivir sobre mi propio cadáver…” (p. 145)

Conta la història del vençut, mostrant un exili “intern” i la seua amargor.

Fins que arriba a l’etapa del “YA NO”, de conformisme i supervivència, fins a la mort o desaparició dels seus últims vincles en vida. Fins i tot quan “ja no” li queda res, ni tan sols un últim motiu de preocupació (la seua dona) després de la seua mort. I entra en una etapa de deliri.

Només després de demanar-li un últim favor  al seu fill i després d’adonar-se del pes que li ha traslladat, que no és un altre que la seua pròpia frustració, és quan reacciona i se sent lliure, amb “ganes de volar”.

Clarificador i apaivagador l’últim relat, a manera d’Epíleg “La casa del sol naciente”, fora de text, amb una frase guaridora: “Cuando todas las puertas se cierran, está bien saber que siempre queda una ventana abierta”. VOLAR EN TOTAL PLENITUD.

Llibre captivador d’una gran intensitat i expressivitat, no sols per les referències  històriques del relat, sinó també per la part onírica.

Ofereix una idea de la història de quasi tot el segle XX mitjançant la biografia del seu protagonista.

El relat és valent en plantejar la idea del suïcidi com un final digne de la persona, triat lliurement.

Llibre escrit des de les esquerres, amb capacitat d’autocrítica, sobretot, en la part de la guerra incivil. En aquest sentit, també, el considerem valent. La dreta, de l’única cosa que és capaç és de culpabilitzar els altres.

Tangencialment toca temes viscuts en eixa època tamisats per les circumstàncies, com pot ser la sexualitat tant de l’home com de la dona. Menystenint la d’aquesta última i mostrant dos mons diferents: a Espanya i fora d’Espanya.

Tal volta aquest llibre i contar la seua història, reconcilia a l’autor amb la mort del seu pare, amb una imatge final molt clarificadora.

Considerem aquest llibre important, per a donar a conèixer la nostra història més “recent”, malgrat la insistència a oblidar.

Recomanat a partir de 14-15 anys

Comentat en Abril 2020

Publicat dins de El arte de volar | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

VEIG,VEIG QUI VEUS?/VEO,VEO ¿A QUIÉN VES?

Veig, veig, qui veus?/ Veo, veo ¿A quién ves?

 Guido Van Genechten

 Ed. Baula / Ed. Edelvives

Publicat en 2011. És una recopilació d’altres llibres, uns altres ja editats sense text. En l’actual, la imatge s’acompanya d’un breu text – endevinalla amb una característica de cada animal.

És un llibre joc, de cartoné i pàgines gruixudes, amb infinites possibilitats, igual pot ser llibre d’endevinalles, endevinant el nom dels animals que apareixen, com la de construir històries a partir de les seues il·lustracions.

En ell apareixen 18 animals diferents i dos que es repeteixen en, podríem dir, quatre pàgines, i, a més, un de regal en les guardes del final.

A més, cada pàgina, és acumulativa perquè conforme alces les solapes sumes per a formar el següent animal, així, en girar les solapes els primers animals ajudaran a descobrir als que venen darrere.

Animals que van des de la proximitat i del reconeixement en el dia a dia, als què tan sols veiem, bé en il·lustracions o fotografies o documentals, que ens podria servir per a donar-los a conèixer.

Il·lustracions acolorides, agradables, amb traç clar i definit i en actitud somrient, que els fan més atractius i pròxims.

Destacar la importància de l’endevinalla ja que necessita d’una estructura clara i ordenada, generadora de pensament, de possibilitats. Encurioseix.

És notòria la diferència entre el text i les il·lustracions. El primer, per si mateix, senzill, i elles més potents, amb colors forts i contorns en negre, donant un halo de sorpresa.

Amb aquest llibre, tant les lectores com les que no ho són encara, poden estar hores jugant i narrant històries inventades a partir de les imatges.

Llibre per a molt petits-es, necessari ja que no hi ha molt per a aqueixes edats.

I per a més grans, com a generador de múltiples històries no escrites.

Recomanat a partir de 0-3 anys

Comentat en abril 2020

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Veig,veig qui veus? / Veo, veo ¿a quién ves? | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari