PA NEGRE
Emili Teixidor
Columna, 2006
¿Té alguna direcció o un fil argumental, la memòria? ¿Per què m’acompanyen encara aquella masia paterna, aquells horts de fruiters que l’envoltaven, aquell bosc impenetrable si no era amb el cap ple de fantasmes i de pors, aquell paisatge amable de turons sorrencs amb un fons de cingleres invisibles i muntanyes blaves que el contenia? ¿Què em volen dir els records que se’m presenten sense ordre aparent i amb una barreja d’espais, amb tanta insistència? ¿Per què no guardo amb la mateixa emoció delicada la visió del mas dels avis materns i de tota la llarga família de la mare? ¿Per què uns paisatges viuen en nosaltres i uns altres no? ¿Per què unes persones, parents o no, tenen la clau per entrar dins nostre, i altres són expulsats a les tenebres externes, com deien els frares que eren rebutjats els malvats, indignes de trepitjar el llindar de la memòria?
(…)
A vegades és només una paraula la que desperta tota la cadena: tupí, un tupí de llet, o escó, l’àvia sempre seu a l’escó, o múrgoles, anirem al bosc a collir múrgoles o farem una truita de múrgoles i rossinyols(…)
Tupí, escó, múrgoles, rossinyols(…)
Com les pedretes blanques del conte dels infants perduts pel bosc, que el més petit de tots, a la cua de la filera encapçalada pels pares i els germans grans, deixava caure a terra els palets blancs que s’havia ficat a la butxaca per poder trobar el camí i tornar a casa quan els pares els haguessin abandonat.
Sense pares, a la Ploramiques i a mi, només ens quedaven les paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols. Palets de riera. Paraules.
