Ícar/ Ícaro
Federico Delicado
Kalandraka, 2014
VII Premi Internacional COMPOSTELA
Comença el llibre amb la solitud del protagonista. El llibre planteja a les lectores que llancen hipòtesis sobre els pares: han mort?, l’ han abandonat?
Les il·lustracions ens introdueixen en un mon gris; la gama freda ens envolta i ens predisposa a pensar el pitjor. Algunes recorden a Hopper, l’artista que pinta la solitud. Text i il·lustració es complementen i s’enriqueixen mútuament. El gris alterna amb el color segons si conta la vida a l’hospital/ orfenat o la vida amb els pares.
Seguint la lectura, ens trobem amb la resposta del xiquet dient que els seus pares són ocells. Aquesta resposta allunyada de tota lògica ens fa plantejar-nos noves hipòtesis: és mentida?, està boig?, és un fantasieig?
A partir d’aquest moment, comença la història dels pares amb unes il·lustracions en color. Un contrast respecte als grisos que es pot interpretar com una separació entre realitat i fantasia, o entre els records i la vida actual.
Per a ell la desaparició dels seus pares no és traumàtica, és una progressiva transformació desitjada per ells, que expliquen com han estat les transformacions dels seus avantpassats .En canvi per a altres personatges de la història es tracta d’un abandonament familiar.
El pare marxa, un corrent càlid se l’enduu, expressió que sol utilitzar-se per a la mort. Si és metàfora de la mort,… com interpretar les paraules del pare, quan diu que estava esperant-la amb ànsia, com la felicitat suprema ?
Tanmateix, la infermera parla d’abandó. Aquesta pàgina deixa entreveure que els pares han abandonat Ícar i ell es nega a acceptar la realitat.
Comença la tercera part de la història familiar amb l’inici de la transformació en ocell de la mare complementat amb una il·lustració que recorda a Picasso en el quadre “mujeres que corren ..”. La mare marxa també convertida en oreneta. Ell continua fantasiejant: vindrem a buscar-te.
A la quarta part, Ícar sent el seu moment de canvi, obri les finestres i recorda les paraules del pare: no tinguis por a volar. La història finalitza deixant-nos el dubte: és un suïcidi final d’un conte realista? O una fugida cap a la llibertat en clau fantàstica?
Acaba el llibre com comença … amb la solitud… del lector… davant possibles interpretacions , dubtes i preguntes sense resposta..
Recomanat a partir de 14-15 anys
Comentat en març 2016
