EL OGRITO.

El ogrito

Lebeau, Suzzane

Fasola, Cecilia Iris ( trad.)

Ed.ASSITEJ, 2012

Obra de teatre per a xiquets i xiquetes escrita en 1997.  És tan difícil trobar teatre infantil que això ja és un fet a tindre en compte. En aquest col·lectiu hem vist poquíssims llibres de teatre i ens adonem de la falta d’entrenament al moment de fer anàlisis d’aquesta obra. Tot un repte!

L’autora, la canadenca Suzanne Lebeau, diu que sempre li ha preocupat contar-li el món als infants des d’una perspectiva no directiva ni didàctica i sense renunciar a les seues pròpies preguntes i inquietuds existencials. Autora i actriu, fundadora de la companya de teatre Carrousel, ha defensat sempre un teatre per a la infantesa i joventut responsable, exigent, amb qualitat poètica i dignitat social. No renúncia a la crítica d’aquest món en el que convivim menuts i grans, un món cruel, tendre, complex i contradictori. Amb El ogrito ho aconsegueix. Un llibre torbador, inquietant que no ens deixa indiferents.

És la historia d’un ogret. La mare educa el seu fill per a que no menge carn i l’alimenta amb vegetals. Quan arriba el moment d’eixir fora de la llar materna, succeeix el que és  inevitable….

El camí de casa a l’escola és un camí de creixement, és el viatge d’un heroi. Entre la casa i l’escola està tot el camí de les coses salvatges.

La història va plantejant-nos reflexions al voltant de la finalitat d’educar, de les contradiccions que va experimentant l’ogret entre satisfer els seus instints primaris i respectar les normes que li va ensenyar la mare.

Té una part terrible. Al llibre es fa saber que el pare va ser capaç de menjar-se les seues filles. Però també parla de la seua predestinació, de la seua condició, ell actua per instint, no pot evitar-ho, és la seua natura. Potser el moment més difícil són les proves que l’ogret ha de superar, especialment l’última, no menjar-se una persona. El temor de la mare coincideix amb el de les lectores.

En aquesta constel·lació familiar hi ha un model de mare que cura amorosament el seu fill i tracta d’educar-lo, hi ha un pare que encara que no apareix és responsable també del conflicte que es planteja al llibre i està el fill que ocupa el lloc que pot ocupar i que s’entén molt millor si li posem una mirada sistèmica.

Aquesta autora fa una lectura de la tradició però fa un pas més, hi ha una pulsió destructiva que tots podem tindre. L’èxit no està garantit però està sempre la possibilitat de gestionar això.

A la literatura ens trobem personatges que tenen una condició que els fa maleïts però aquesta maldat es pot controlar.  És molt ric enfrontar els infants a la maldat.

A l’obra es parla de molts altres temes: la diferència, la tolerància, el respecte i la comprensió, la llibertat individual de triar qui volem ser malgrat la nostra condició, les nostres circumstàncies, el nostre ADN.

Resulta atractiu, al llibre, el cant que es fa del desig d’anar a l’escola. Ací, l’escola es presenta com un “late motiv,” una necessitat de l’ogret, una eina per a la seua humanització. Pot recordar-nos la deliciosa pel·lícula iraniana Buda explotó por vergüenza.

El ogrito s’allunya d’un plantejament de final feliç pur a l’estil dels contes meravellosos; l’ogret domina el seu instint de menjar carn i actua amb intel·ligència o maduresa suficients per que tots pensen que ha superat les proves. Tanmateix, ….

RECOMANAT A PARTIR DE 12-13 ANYS

COMENTAT EN DESEMBRE 2019

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El ogrito i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *