Nova presentació a la biblioteca , us esperem a totes i tots , per iniciar l’any 2012 amb  bon peu :

Viernes, 13 de enero de 2012, 20:00 h.

PEARSON

Tiene el placer de invitarle a la presentación del libro El hombre que hablaba por los codos y otros cuentos imposibles de Alonso Palacios Rozalén

Además del autor, intervendrán en el acto:
Col.lectiu de Literatura Pep Sempere
Miguel Calatayud
Ilustrador del libro

Lugar de celebración:
Biblioteca Mestre Pep Sempere
Bernabé del Campo, 26 • Barrio de Altabix • 03202 • Elche • Alicante
Alonso Palacios • alonsopalaciosrozalen@gmail.com • Tel.: 649 352 706

∞

Per anar fent camí, afegim aquí la ressenya del llibre que Sàlvia va fer al seu blog  poesia infantil i juvenil ,  el dia 7 de desembre :

Publicado por Sàlvia los 8:30 AM”

Gràcies Sàlvia

El poeta xilè Nicanor Parra ha estat guardonat amb el “Premio Cervantes” 2011.
El creador de l’antipoesia ja va escriure a l’any 1948:
“Busco una poesía a base de hechos y no de combinaciones o figuras literarias. Estoy en contra de la forma afectada del lenguaje tradicional poético”.

Aquest poema, El último brindis,  és una bella manera d’acostar-nos a la seua paraula.

Lo queramos o no
Sólo tenemos tres alternativas:
El ayer, el presente y el mañana.

Y ni siquiera tres
Porque como dice el filósofo
El ayer es ayer
Nos pertenece sólo en el recuerdo:
A la rosa que ya se deshojó
No se le puede sacar otro pétalo.

Las cartas por jugar
Son solamente dos:
El presente y el día de mañana.

Y ni siquiera dos
Porque es un hecho bien establecido
Que el presente no existe
Sino en la medida en que se hace pasado
Y ya pasó…,
como la juventud.

En resumidas cuentas
Sólo nos va quedando el mañana:
Yo levanto mi copa
Por ese día que no llega nunca
Pero que es lo único
De lo que realmente disponemos.

I aquest vídeo ens permet gaudir de la seua veu .

El llibre negre dels colors/El libro negro de los colores

Menena Cottin. Il·lustracions: Rosana Faria

Ed. Llibres de la Guineu Vermella/ Ed. Libros del Zorro Rojo, 2008

PREMI BOLOGNA RAGAZZI 2007

És un llibre molt interessant. Tomàs ens descriu els colors a través de sentits diferents a la vista “el color amarillo sabe a mostaza, pero es suave como las plumas de los pollitos”. És un llibre tot negre, només les lletres del text imprés són en blanc. Al mateix temps està escrit en sistema braille i les il·lustracions, negres també, estàn fetes en relleu sobre fons negre. Tot això fa del llibre una experiència sensorial suggerent i nova, tant per a xiquets cecs com per a xiquets vidents que s’apropen a l’experiència d’aprehendre el món mitjançant el tacte, l’olfacte, el gust .

El text és més poètic que narratiu. És un poema ple de metàfores

Edat: A partir de 4-5 anys

¨¨¨

El gran llibre dels contes per a nens/El gran libro de los cuentos para niños.

Franz Hohler/ Il·lustracions Nikolaus Heidelbach.

Ed. Juventud, 2010

La tiza y la esponja

Una tiza comenzó a escribir despacito una frase en la pizarra: “Una de las cosas más importantes del mundo es…”

• ¿Es…? dijo la esponja mientras se acercaba chorreando.

“… la esponja”, escribió la tiza a toda prisa.

- Eso es- dijo la esponja y, satisfecha, se dejó caer en su cesto bajo la pizarra.

Llibre de 47 contes, de vegades provocadors, de vegades sorprenents, d’altres transgressors, fins i tot de vegades grotescs però sempre carregats d’humor, d’ironia, de fantasia,… Podem trobar en ocasions homenatges a Rodari, jocs de la tradició del non sense, influència de les avantguardes…

Encara que hi ha alguns excepcionals, no manté la mateixa qualitat en tots els contes

Les il·lustracions son magnífiques, enriqueixen moltíssim el text, en ocasions son re-interpretacions agudes, divertides i molt originals.

Edat recomanada: A partir de 12-13 anys

¨¨¨

El mar y otras cosas de las que también me acuerdo

Gutiérrez Serra, Mónica

Ed. Thule, 2011

És un relat escrit des del record, des de la nostàlgia. És un text d’agraïment a una persona major que ajuda a la xiqueta a veure el món. Li ensenya a llegir, a observar, a pintar i a pensar. Però hi ha un desfase entre l’edat de la xiqueta i a qui va dirigit el llibre. Pot arribar a ser equívoc.

A nivel literari és un text correcte però no s’arrisca.

Les il·lustracions són molt variades, boniques, produeixen tranquil·litat. Algunes tenen pinzellades impressionistes i altres realistes.

El treball plàstic supera el literari.

Edat: a partir de 10-11 anys.

¨¨¨

SI, PERÒ NO :

El jardín de medianoche

Philippa Pearce

Editorial Siruela, 2011

A l’any 1865 es va publicar un dels primers llibres de fantasia, “Alicia en el país de las maravillas”. Un llibre en el que la protagonista, en el món imaginari que hi ha sota un pou, viu un munt d’aventures: perill, humor, por, etc. A l’any 1979, més de cent anys després, apareix al mercat editorial en aquest mateix registre de la fantasia, Joan Manuel Gisbert amb llibres plens de misteris, d’escenaris impossibles, d’illes misterioses i personatges màgics. Entre aquest dos llibres fantàstics, un del segle XIX i l’altre de quasi el final del XX, es troba el llibre que comentem en aquesta pàgina literària. No té l’audàcia i el ritme d’Alícia ni la desbordant imaginació i intriga dels llibres de Gisbert . L’autora escriu a l’any 1959 una història en la que el protagonista viu cada mitjanit, en el jardí de la casa on passa les vacances, una aventura amb personatges d‘una època anterior a la seua. Un interessant joc literari sobre el temps, però amb una gran mancança de ritme, d’acció, d’atractiu i de misteri.

No recomanat

¨¨¨

El cassó del Gerard / El cazo de Lorenzo

Isabelle Carrier.

Ed. Juventud, 2010.

Un conte metafòric per parlar de les diferències als més menuts ;

La intenció és bona, treballa el valor de la diferència des de la sensibilització però amb una tesi massa evident, massa explícita: “S’ha d’ajudar a la persona diferent a acceptar la seua diferència”.

Les il·lustracions ens semblen poc encertades.

No recomanat .

  Deseo de ser punk

Belén Gopegui

Ed. Anagrama,2009

Interesante lectura planteada por su autora, donde nos brinda alternativas distintas a las habituales, en un registro diferente, removiendo y dejando inquieto al lector-a; escrito de manera magistral, demuestra su oficio como escritora no sujeta a encargos al uso.

Valoramos el tratamiento y posicionamiento ante determinados temas (muerte, divorcio…)

Al mismo tiempo nos parece un acierto que el personaje principal sea una chica que rompa con la imagen típica del adolescente de hoy en día, mostrándola comprometida, con iniciativa y con propuestas. Tal vez, en este sentido, la autora plasme en exceso sus propias ideas en esta chica, que las que propiamente pudiera tener.

Consideramos su lectura indispensable para nuestras nuevas y futuras generaciones.

Edad recomendada a partir de 16 años.

*****************************

Para hacer el retrato de un pájaro

Jaques Prévert

Factoria K de libros, 2011

Aquest bellísim poema de Jaques Prévert (pertany al poemari Paraules 1946) ens proposa pintar la gàbia per a que entre màgicament el pardalet. Prèvert juga en la seua poètica surrealista amb el somni i la realitat, per valorar la bellesa i la llibertat, l’espera i la paciència i el procés de la creació.

Aquest poema ha segut inspiració de cançons, pintures, animació …

El joc està present en cada vers i les estacions de l’any, els diferents espais (el bosc, el dormitori, el jardí …), la pintura, la música … conformen un univers proper al xiquet de totes les edats.

Les il·lustracions  de Mordicai Gerstein s’endinsen en el poema, acompanyen i donen llum als versos.

Recomanat a partir de 6-8 anys

************************

 L’oca que no volia marcar el pas

Jean-Francois Dumont

Intermón Oxfam. Editorial, 2010

Zita, l’oca protagonista, és poc habilidosa per marcar el pas que totes les oques fan per anar a banyar-se a la bassa de la granja. És expulsada del grup i plorant (snif) i pensant que marcar el pas (u, dos, u, dos, tac) no serveix per a res, organitza una harmonia musical amb els altres animals de la granja.

Aquest al·legat a la rebel·lia necessària per trobar la pròpia música, el propi ritme , fa d’aquesta narració musical una aventura que demostra que la uniformitat propera al món militar desfà la proximitat als altres.

El joc d’onomatopeies que l’autor (també il·lustrador) planteja,  organitza un ritme coral molt divertit i converteix aquest relat en una obra musical.

Recomanat a partir de 6-8 anys

**************************

Impressionant,  magnètic , estrany  i demolidor. De nou el viatge a l’horror, a les tenebres del cor humà.

Oscuro bosque oscuro  narra la participació  d’un batalló de ciutadans alemanys en les matances nazis contra milers de jueus.

Amb  una “prosa cortada” que marca un ritme obsessivamet repetitiu,  assistim a la metamorfosi  d’uns personatges  que ens transformen en éssers capaces d’assassinar persones innocents .   Volpi ens introdueix en  el poder dels règims totalitaris per aconseguir que la natura humana actue d’una manera atroç i despietada.

El bosc és un espai compartit pels contes meravellosos, reescrits per l’autor,  i alguns dels esdeveniments narrats.  Un lloc de ficció perquè com declara el mateix  escriptor:

“Oscuro bosque oscuro ocurre en un lugar que no existe porque quería darle esa dimensión universal al acontecimiento, pues no sólo pasó en la Alemania nazi, también en Camboya, Ruanda o Yugoslavia”.

Recomanat: +18 anys

***************************

Un clàssic de la literatura de tradició oral contat amb imatges espectaculars que li donen vida, misteri  i color. Una magistral proposta gràfica basada en el relat de Charles Perrault.

Tan sols li trobem una errada de l’editorial, al nostre entendre, que ha estat presentar el llibre com si fos de Perrault  i no com el que és,  una versió de La Caputxeta de Perrault .

Recomanat  a partir de 8-9 anys

RAONS  PER  A  RECORDAR *  A  ENRIC  VALOR

Volem que cada rondalla deixe grans de sucre als vostres llavis…

Perquè les velletes de Penya Roja, mantenidores del foc de l’oralitat, bruixes i encisadores, així ens ho demanen i més val fer-les cas ja que si no ens trauran de polleguera.Per a tindre presents a Comencilda, Secundina i Acabilda i no acabar com el príncep desmemoriat, que si perdem la memòria …. ai!! quin despropòsit!  Per a conjurar al dimoni fumador i poder fumar sense sentir-nos culpables o enviar el tabac a porgar fum i no empaitar més el dimoni.

Per l’amor de les tres taronges o per desamor o per frustració o perquè ens ha tocat l’amor propi. Per buscar els guants de la felicitat i poder ser feliços o continuar sent l’infeliç que sempre hem segut. Encara que per aconseguir-ho hagen d’aventurar-nos al castell d’entorn i no retorn, per a, sense fer-nos castells, llançar el guant al gegant del romaní i patir les emocions de l’envejós d’Alcalà; encara que, com sabreu, no interessa jugar amb foc i eixir cremat, les paraules s’enlairen al vent i ací només queda el silenci.

Perquè estimem les mares i la seua saviesa amb la que han transmès  la  tradició oral. Perquè a les rondalles hem trobat moltes mares,  la mare dels peixos i també  la mare del xiquet que va néixer de peus. Però, com no volem treure’ns de mare ni sortir de mare i necessitem, en canvi, tornar les aigües a la mare, anem a tallar en curt i deixar la festa en pau.

Perquè no estimem el rei Astoret i sí confiem en el poder del poble:  del llenyater de Fortaleny, del ferrer de Bélgida i del protagonista de la llegenda del palleter. Per a no necessitar rei que ens governe ni papa que ens excomuniqui; perquè cap rei ens resulta bon mosso. Perquè no ens agrada  tenir les orelles a cal ferrer; però sí fer feix de tota llenya.

Perquè ens veiem reflectits, quan escoltem o llegim, en els personatges de l’abella, del pollastre de les festes, del mig pollet i del de la crida de la rabosa. Perquè representen les nostres emocions, els nostres sentiments, les nostres actituds davant de la vida, dels conflictes, de l’amor i de la mort. Perquè no consentirem que aquestes rondalles siguen donades per mortes; si més no, treballarem per que tornen de mort a vida.

Per les rondalles, perquè els somnis no caben en cap urna, però podem somiar amb les històries que les paraules han anat creant i recreant. Perquè les boques que han creat aquestes, a soles podran ser callades amb besos.

I, sobretot,  per fer valer el VALOR  d’un escriptor anomenat ENRIC.

No oblideu besar-vos per descobrir la dolçor que deixa cada rondalla en els vostres llavis.

.

COLIJ PEP SEMPERE

*Del llatí re-cordis que significa tornar a passar pel cor.

(Castalla, l’Alcoià, 1911–València, l’Horta, 2000)

Des del col·lectiu ens sumem a la proposta de l’homenatge blogaire, i us animem a fer-ho, seguint la informació de la xarxa 1entretants :

Enric Valor va nàixer a Castalla el 1911, el 22 d’agost. Enguany, doncs, en fa 100 anys. Les commemoracions de la figura de Valor i els homenatges a la immensa tasca d’aquest gran valencià han estat nombrosos. Ara, vos en proposem un altre: un homenatge blogaire el pròxim 22 d’agost. Per recordar el mestre, per reivindicar-lo, per narrar-lo, per dibuixar-lo, per recórrer-ne l’obra i l’estima per la llengua i el país; per pensar-lo i per compartir amb el món i més enllà el nostre Valor, el que cada un dels membres de la comunitat lingüística catalana que fem blog atresorem, hem llegit i ens estimem.

Aquesta celebració, que ve precedida per molts altres homenatges simultanis dedicats a grans figures de la cultura catalana, ens la va proposar Víctor Pàmies el passat 21 de maig a València, tot i que aplega la voluntat de molts altres (Josep Porcar, Josep Albinyana, Josep Daniel Climent, Vicent Brotons, Vicent Santamaria,1entretants…) de fer-la endavant; i que ha d’aplegar encara la de tants i tantes com voldreu participar-hi!

I com ho farem?

• Es tracta d’escriure el 22 d’agost de 2011 un apunt als nostres blogs sobre Enric Valor. Un apunt que, amb l’estil de la pròpia bitàcola, parle de l’escriptor, del lingüista, de l’home que fou Valor però també de nosaltres, del nostre Valor.

• L’apunt ha de ser etiquetat amb 100anysdevalor i #100anysdeValor (aquest darrer, sobretot, si en fem difusió a Twitter) per tal de facilitar-ne la cerca i la compilació. També, podreu, si ho preferiu,  enviar-nos un correu amb l’enllaç de la vostra publicació a 1entretants@gmail.com

• A més, és necessari que hi incloguem una de les imatges, creades per J. Porcar, del Blogs de lletres, que podreu descarregar ací i que hauria d’enllaçar amb l’apunt que farem per inventariar totes les entrades valorianes i catosfèriques.

• Fóra bo que cada un de nosaltres visitarà els blogs de la resta i en comentara els apunts que més l’han agradat, emocionat, descobert…

A 1entretants trobareu aquell mateix dia tot el cabal de lletra, imatge, so… compilat, per tal de poder llegir a bastament sobre Enric Valor i de fer-ho en molts blogs que, potser, fins aleshores, no havíem descobert.

De la mateixa manera, i a propòsit de l’avinentesa, trobareu aviat a 1entretants un grup de treball sobre Valor i, finalment, una wiki per tal d’arreplegar tota la informació disponible a hores d’ara -o generada a partir d’aquest tret de sortida!- a Internet sobre l’autor de Castalla, en els quals tothom és convidat a participar!

Exercicis d’estil. Raymond Queneau. Ed.Quaderns Crema, 2009

Títol original : Exercices de style, Gallimard, 1947

TÀCTIL

Els autobusos són dolços al tacte sobretot si se’ls agafa entre les cuixes i se’ls amanyaga amb totes dues mans, del cap fins a la cua, del motor fins a la plataforma. Però quan un es troba en aquesta plataforma llavors distingeix alguna cosa més aspra i més rasposa que és la xapa o l’agafamans, quan no aquella cosa més pleneta i més elàstica que és una natja. De vegades, n’hi ha dues, i llavors la frase es posa en plural. També es pot engrapar un objecte tubular i palpitant que regurgita sons ximples, o bé un utensili d’espirals trenades més dolces que un rosari, més sedoses que un filferro d’espines, més vellutades que una corda i més menudes que un cable. O també es pot tocar amb els dits la ruqueria humana, lleugerament viscosa i llefiscosa, per culpa de la calor.

I si es pren paciència un parell d’hores, llavors, davant una estació rugosa, es pot ficar la tèbia mà dins l’exquisida frescor d’un botó d’ivori fora de lloc.

(pag. 86 de la 1ª edició en català, 1989)

Orlando. Virginia Wolf. Ed. Proa (clàssics universals).2001

Traducció de Maria Antonia Oliver (1994)

Oh, Déu meu!-va exclamar en arribar a aquella conclusió –Hauré de començar a respectar l’opinió de l’altre sexe, per molt monstruosa que em sembli? Si porto faldilla, si no puc nedar, si m’ha de rescatar un mariner…-va exclamar-, cal que ho faci!

Aleshores la va embolcallar la tristesa. Perquè, sincera per naturalesa, i contrària a qualsevol mal entès, odiava dir mentides. Mentir li semblava una forma equivocada de fer les coses. Si reflexionava, la seda brodada, el plaer de ser rescatada per un mariner…si aquestes coses només s’obtenen amb actuacions indirectes, actuarem indirectament. Va recordar que, quan era un home jove, havia insistit que les dones havien de ser obedients, castes, perfumades i esquisidament abillades.

“Ara hauré de patir personalment aquestes exigències –va reflexionar-, perquè les dones no són, per la curta experiencia que en tinc, obedients, castes, perfumades i esquisidament abillades per naturalesa. Només poden assolir aquestes gràcies, sense les quals no poden gaudir de cap de les delícies de la vida, a força de la disciplina més enfarfegadora. El pentinat tot sol –pensava- ja s’emporta una hora sencera del matí, contemplar-se al mirall, una altra hora, després cal apuntalar-se i lligar-se la cotilla, després rentar-se i empolvorar-se, després cal canviar la seda per la randa, i la randa pel brocat, i cal mantener-se casta any rere any…”

Aquí va bellugar el peu amb impaciencia i va mostrar una polzada de cama. Dalt del masteler hi havia un mariner, que la casualitat va voler que en aquell moment mirés cap avall; l’home va fer un sotrac tant violent que va perdre peu i li va venir d’un pel no caure.

“Si la vista dels meus turmells significa la mort per a un individu honest que, sens dubte, té una dona i familia al seu càrrec, per pura humanitat cal que em tapi els turmells”, va pensar Orlando.

Però les cames eren una de les coses més belles que tenia. I es posà a rumiar fins a quin punt hem arribat que la bellesa d’una dona ha de romandre tapada per tal que un mariner no caiga del pal major.

-A filar estopa! –va exclamar, adonant-se per primera vegada d’allò que, en altres circumstàncies , hauria anat aprenent des de petita, és a dir, de les sagrades responsabilitats de la feminitat.

(pag. 139-40)

Les ciutats invisibles. Italo Calvino. Ed. Empúries, 1985

Las ciudades invisibles. Italo Calvino, Siruela, 2010

Per a Khubilai Khan, emperador mongol, els dominis del qual s’estenen de cap a cap del continent, el nombre de ciutats que abasta el seu imperi és incomptable i per tal motiu són als seus ulls ciutats invisibles. Ni tan sols vivint mil anys, diu ell mateix, podria arribar a visitar_les totes. I encarrega a Marco Polo la tasca de viatjar per elles i després contar_li com són.

Mitjançant els diàlegs entre l’explorador i mercader Marco Polo i l’emperador Khubilai Khan, Italo Calvino ens mostra tot un conjunt d’imatges del que significa la paraula ciutat:

“ No és cert que Khubilai Khan cregui tot el que li diu Marco Polo quan li descriu les ciutats que ha visitat a les seves ambaixades, però si que és cert que l’emperador dels tàrtars continua escoltant el jove venecià amb més curiositat i atenció que les que té per qualsevol altre dels seus missatgers o exploradors” ( p- 9)

“Arribat de nou i absolutament ignorant de les llengües del Llevant, Marco Polo només podia explicar_se amb gestos, salts, crits de meravella i d’horror, lladrucs o cants d’animals, o amb objectes que anava traient de la seva bossa” ( p. 25)

Comparteixen un llenguatge d’imatges, de territoris, d’escenaris i també de reflexions sobre el món i la memòria:

“Els altres ambaixadors m’avisen de caresties, d’abusos, de conjures o bé m’indiquen mines de turqueses acabades de descobrir, (…) _ preguntà a en Polo el Gran Khan _ .Tornes de comarques tan llunyanes com aquestes i només saps dir_me els pensaments que li vénen a qui pren la fresca a la nit assegut al portal de casa”.( p. 29)

A Marco Polo no li interessa descriure la realitat de la ciutat sinó com la veuen els viatgers o els propis habitants :

“Les ciutats i el desig: A Despina, s’hi arriba de dues maneres: en vaixell o en camell. La ciutat es presenta diferent a qui ve per terra o a qui ve per mar.

El cameller que veu despuntar a l’horitzó de l’altiplà els pinacles dels gratacels, les antenes radar, l’agitació de les mànegues de ventilació blanques i roses, els fums de les xemeneies, pensa en un vaixell, sap que és una ciutat, però la pensa com si fos una nau que el treu del desert, un veler a punt de salpar, amb el vent que ja infla les veles encara no deslligades, o bé un vapor amb la caldera que vibra en la carena de ferro, i pensa en tots els ports, en les mercaderies d’ultramar (…)

En la boira de la costa el mariner distingeix la forma d’una gepa de camell, d’una sella recamada amb serrells lluents entre dues gepes tacades que avancen contorçant_-se, sap que és una ciutat però la pensa com si fos un camell de les albardes del qual en pengen odres i sàrries de fruites confitades, vi de dàtils, fulles de tabac, i ja s’hi troba, al capdavant d’una llarga caravana que el treu del desert del mar cap a l’oasi d’aigua dolça a l’ombra dentada de les palmeres, ( …)

Cada ciutat rep la seva forma del desert al qual s’oposa; i d’aquesta manera el cameller i el mariner veuen Despina, ciutat de confí entre dos deserts( p 21-22)”

Escrit de manera magistral, evoca i descriu, crea i confabula, sobre territoris possibles, imaginaris, clàssics, onírics o mitològics. Fa veure al lector allò que no existeix. Mostra les imatges com ningú, com uns miralls on es podem veure reflectits.

“Les ciutats i el cel 4 : (…) Seguint amb exactitud els càlculs dels astrònoms, va ser edificada Perínzia; gents diverses van venir a poblar_la; (…) En els carrers i les places de Perínzia avui dia hi trobes esguerrats, geperuts, obesos, dones barbudes. Però el pitjor no es veu; pugen crits des dels soterranis i els graners, on les famílies amaguen els fills de tres caps o sis cames.

Els astrònoms de Perínzia es troben davant d’una difícil opció : o admetre que tots els seus càlculs són equivocats i les seves xifres no aconsegueixen descriure el cel, o revelar que l’ordre dels déus és exactament el que es reflecteix en la ciutat dels monstres. ( p. 146)”

Les reflexions filosòfiques acompanyen les descripcions de les ciutats, tal com podem llegir en aquest fragment del final del llibre :

“El Gran Khan estava fullejant ja en el seu atles els mapes de les ciutats que amenacen en els malsons i en les malediccions : (…) Diu :

_ Tot és inútil si el darrer fondejador no pot ser sinó la ciutat infernal, i allí en els fons és on, en una espiral cada vegada més estreta , ens xucla el corrent.

I en Polo :

_ L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir_lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer_se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer_lo durar, i donar_li espai.( p. 164 ) “

En resum, un clàssic per tenir sempre a prop, per llegir amb pausa, rellegir, llegir de moltes maneres, gaudir i reflexionar.