LES LLÀGRIMES DE L’ASSASSÍ / LAS LÁGRIMAS DEL ASESINO

lagrimas llagrimes

 

 

Les llàgrimes de l’assassí / Las lágrimas del asesino

Bondoux, Anne-Laure

Molist Forcada,Montse ( trad. )                                 Navarrete, Ana ( trad.)

Baula, 2012                                                                    Edelvives, 2012

 

La maldat reconvertida en afectivitat resulta un tema recurrent a la literatura infantil i juvenil. Recordem-ho en llibres com ara: Els tres bandits o Els señor de los Alisos : violència versus innocència que acaba transformant-se en amor.

Fantàstica novel·la que et fa pensar qui són realment els dolents en aquest món. És més dolent l’assassí que mata per sobreviure o la policia que mata de manera indiscriminada i sense cap sentiment de culpabilitat per matar innocents? Com a mínim és una novel·la que fa dubtar sobre la divisió entre bons i dolents. És una novel·la que et sorprèn contínuament, no hi ha res de predictible, i això fa més apassionant la seua lectura.

Tanmateix, el personatge dolent comparteix protagonisme amb Paolo, el xiquet orfe que evoluciona des de la por fins l’estima, que en el viatge pels pobles de la Patagònia xilena experimenta una iniciació fins convertir-se en un jove emocionalment autònom i capaç de gestionar la seua vida futura i que aprèn la complexitat del comportament humà: no n’hi ha persones totalment bones ni totalment dolentes. No sols Paolo sinó que tots els personatges que hi apareixen en la novel·la evolucionen pel contacte amb la resta i per la duresa de la vida que els ha tocat viure.

Es possible conviure i arribar a estimar a qui t’ha fet tant de mal, i al mateix temps, t’estima i fa el que siga per tu? Una mateixa persona pot ser capaç de les majors atrocitats i la generositat més extrema? Disjuntiva entre odiar o estimar; una situació incòmoda que engresca a pensar en la complexitat de la vida.

El paisatge també forma part de la narració. La necessitat, la supervivència obliga a conviure.

L’autora no jutja en cap moment, sols presenta els fets i les reflexions, en un llenguatge concís i brillant, on s’alternen la innocència del xiquet i la malicia de l’adult.

Recomanat a partir de 12- 13 anys

Comentat en abril 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Les llàgrimes de l'assassi / Las lágrimas del asesino | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

QUAN ARRIBA LA PENOMBRA / CUANDO LLEGA LA PENUMBRA

 

portada_quan-arriba-la-penombra_jaume-cabre_201612121811 portada_cuando-llega-la-penumbra_jaume-cabre_201701251035

Quan arriba la penombra / Cuando llega la penumbra

                             Cabré, Jaume

Proa, 2017                                            Destino, 2017

Diu l’autor : «No he fet una obra per pontificar sobre on està el bé i el mal”: els seus relats estan desproveïts per complet de moralina. Parteix d’un punt de vista molt descregut, i en el seu text tan sols vol deixar constància de la seva “sorpresa davant les diferents formes de viure la vida i la mort”.

Jaume Cabré es centra en el tema de la maldat i presenta, a través de tretze contes, una galeria de dolents diferents, des del maleït de la primera història que no pot fugir del seu destí fins els dolents de la resta que semblen portar al seu ADN un gen assassí, que senten irresistible la temptació criminal. Ens trobem amb personatges amb els que no podem identificar-nos, que ens provoca rebuig la seua actuació irracionalment delictiva. Tal vegada la tesis del llibre és recordar-nos que la maldat forma part de la nostra existència i que la consciència ha de controlar-la.

Predominen els personatges masculins criminals, les dones apareixen com personatges passius, o víctimes. «si tots els personatges del llibre són masculins és perquè masclista és també la pròpia violència» subratlla l’autor.

A les històries contades es barreja un registre realista amb els trets de novel·la policíaca i un registre fantàstic: personatges engolits per un quadre pictòric o una biblioteca que conta els fets criminals ocorreguts a la mateixa habitació.

Però no es tracta, en absolut, de literatura policíaca: generalment l’assassí es coneix des del primer moment de la narració. Allò realment important és explorar què pot portar un individu a llevar-li la vida a un altre. I Cabré ens descobreix que no calen grans raonaments, que amb motius fútils n’hi ha prou.

No és de fàcil lectura, demana una lectura reposada i en un temps llarg, sense pressa. D’altra manera, és molt fàcil no adonar-se de la relació entre diferents contes, de vegades tan sols lligats per una frase secundària. Semblen narracions independents, però existeix un fil subtil, quasi imperceptible, que uneix o relaciona unes amb les altres.

Una visió irònica, una manera peculiar de relatar, en tota mena de registres, i amb un llenguatge precís : «…de vigilar a l’hora del pati que cap nen no saltés per la tanca de punxes i es convertís en una oliva per al vermut»

Tanmateix, Cabré no fa evolucionar els seus dolents, no són susceptibles de transformació, no resulten ambigus; pel contrari, són assassins i, per això, la mort acompanya totes les històries des del principi fins el final deixant-nos a les persones lectores sumides en una penombra inquietant.

Recomanat a partir de 16 anys.

Comentat en abril 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Quan arriba la penombra / Cuando llega la penumbra | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

ERNEST I CELESTINA, MÚSICS DE CARRER/ ERNESTO Y CELESTINA, MÚSICOS CALLEJEROS

ernest-i-celestina_Caternesto-y-celestina_C

Ernest i Celestina, músics de carrer / Ernesto y Celestina, músicos callejeros

Gabrielle Vincent. 

Teresa Duran ( trad, català )

Azaola, Juan R. ( trad. castellà )

Kalandraka, 2017 ( 1981 )

Una reedició dels llibres de Gabrielle Vincent que tan d’èxit tingueren a la dècada dels anys 80. L’amistat entre un ós i una rateta que viuen junts: un joc de contrastos, gran/menuda, prudent/eixerida, … Un binomi, simbiosis de dos personatges que experimenten aventures amb les que gaudim a través dels seus llibres. Un missatge de col·laboració i cooperació per aconseguir un ben col·lectiu.

Tendresa, contrapunt entre els dos personatges, la parella com a relació entre desiguals i es compensen; la filosofia final : quan tenen diners no se’ls gasten en el que havien previst, sinó en regalar-se un a altre allò que desitgen.

És més important el procés que segueixen per aconseguir el que volen que el resultat final. No passa res si no compleixen el seu objectiu. El que fan és difícil. Demà serà un altre dia, però avui s’ha de celebrar la vida. Que siga així és bo. Perquè s’assegura que es va continuar tenint eixa relació. Aposta per trobar la felicitat en les coses més senzilles i en compartir els bons moments.

En la il·lustració s’arreplega la bohèmia del Paris dels anys 20, amb unes aquarel·les suaus. Aquest és un bon exemple de com la sinergia entre un text i una il·lustració multipliquen el significat i s’ajuden fins a l’extrem que no imaginem un sense l’altra.

Dolç i entranyable,… massa dolç? Bé, és per a molt petits .

La traducció, excel·lent, és de Teresa Duran.

Recomanat a partir de 4-5 anys

Comentat en abril 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Ernest i Celestina músics de carrer | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

ZAZIE AL METRO / ZAZIE EN EL METRO

zazie_cara_web_2f5e0888d335345eab4b543bc384fb6a zaziecatala

Zazie al metro/ Zazie en el metro

Queneau, R.

Fuster, Jaume (trad. català)                       Sánchez Dragó, F. ( trad. castellà)

Gallardo, Miguel ( il·l castellà))

La Magrana, 1989                                           Marbot ediciones, 2011

Quenau és el fundador del col·lectiu d’escriptors anomenat l’Oulip. Grup d’experimentació literària i científica que naix a la França del surrealisme.

Quan llegim aquesta obra ens adonem de les claus surrealistes i oulipianes que anirem descobrint al llarg d’aquest comentari.

L’argument que ens presenta l’autor recorda a les pel·lícules o acudits en  què personatges de poble arribaven a la capital i experimentaven mil i un tràngols.

Silenci!!! comença la novel·la, com si d’una obra de teatre es tractara, a través de diferents escenes:

Escena de l’estació, arribada de Zazie a París, a casa del seu tiet Gabriel a passar tres dies. Ja des de la primera pàgina, es comença a criticar la ciutat de París, la manca de neteja, els senyorets ( nyicris?), els executius agressius i la pudor del tiet que va commocionant a tothom que passa pel seu costat, “parfum de Fior”. La Zazie mira al seu tiet amb desconcert i li diu “Quan dius bestieses com aquestes, ho fas exprés o sense voler?”

Escena del llop bòfia: la Zazie en casa del tiet es sent incòmoda. Fuig de la casa i s’endinsa al bell mig de la ciutat: una caputxeta perversa sola al bosc urbà. Aviat, apareixen els llops, personatges supervivents que es converteixen en auxiliars de la protagonista. El primer llop és un policia disfressat de sàtir o un sàtir que diu ser policia o un firaire o ni se sap, tal vegada un poc de tot. Aquest personatge però, torna la nena a casa del tiet. Amb la conversa entre els dos, coneixem l’experiència de vida de la Zazie, com la  mare i el seu amant van matar al pare amb un cop de destral. 

Ens trobem davant una adolescent sense pèls a la llengua, llenguatge agressiu, eixerida, cabuda, que sap desembolicar-se amb autonomia, que coneix  tot el que pot oferir París, encara que a ella li obsessiona el metro i tot allò relacionat amb el sexe.

Escena dels turistes i l’autobús: en ella l’autor dóna una visió crítica dels grups turístics amb guies: veure París en un dia i viatjar al dia següent a Gibraltar. Humor quan es presenta un conductor guia que no té cap coneixement dels principals monuments de la ciutat i com els turistes s’ho creuen tot. Tanmateix, desitjosos per passar-ho bé davant qualsevol cosa, segueixen a Gabriel encantats de les seues discussions amb la neboda i les seues disquisicions filosòfiques sobre la seua vida. Filosofia quotidiana a partir del que s’escolta a la ràdio, a les veïnes o llig als magazins; tot això és la veritat ningú ho dubta.

Escena de la burgesa vídua, i l’embús de trànsit: la  Zazie en el seu passejar urbà es troba amb un altre llop, més bé una lloba, la vídua Mouaque que busca desesperadament un home ja siga el tiet Gabriel o el bòfia disfressat de guripa municipal. Les discussions sobre com educar a  la canalla o sobre l’amor a certes edats sense importar amb qui. Ambdues converses en una ciutat col·lapsada pel trànsit degut a una vaga de transport. Una moguda social que frustra els desitjos dels turistes i de la pròpia protagonista que no podrà pujar al metro.

Escena de Maddo Petits Pieds i Charles: en aquesta història conviuen altres personatges com ara Charles, el taxista amic de Gabriel i Maddo Ptits Pieds, la cambrera de la Cave, el bar de Turandot i el seu lloro que sempre diu “xerrameca, xerrameca, ès l’únic que saps fer”. Ella enamorada d’ell i ell tímid, reservat. La Zazie coneix a Charles des del primer dia d’arribada a París i són les preguntes, quasi interrogatoris, de la xica les que li engresquen a donar el pas definitiu i declarar-se a Maddo.

Escena al Mont de Pietat: des del principi sabem aspectes del tiet Gabriel: es pinta les ungles, té un pintallavis, treballa de nit en un Cabaret anomenat ” Mont de ietat” i confessa a la seua neboda que ho fa per divertir-se. L’última nit de Zazie a París, tothom va a veure a Gabriel ballar: Charles, el taxista junt a Maddo Ptits Pieds, Turandot, l’amo de la Cave i de la casa on viu Gabriel i Gridoux el botiguer. Tots ells han sobreviscut a la segona gran guerra, l’ocupació de Paris pels nazis i encara que cadascú té la seua opinió al respecte d’eixes experiències, existeix un vincle entre ells que els manté plegats. Els únics espectadors d’excepció són la Zazie i els turistes obstinades en perseguir a l’artista enlloc.

Escena del llop Trouscaillon i la dolça Marceline: Fora de la festa al Cabaret queden la dolça Marceline, dona que viu amb Gabriel i Trouscaillon, l’home de les cent cares. Vol seduir-la, però l’astúcia d’ella, el llenguatge i les paraules com Serezade, la salven de caure en la xarxa “donjuanista”. Escapa del seu acosador i, potser, escapa alhora de la seua vida anterior; desapareix de la casa i de la vida amb Gabriel que la tenia presa en casa. La fugida de la dolça Marceline posa punt final a una societat en la que la dona representa tot allò relacionat amb el sexe: el marit que té dret a repassar-se la legalment, anar amb compte per evitar que tothom la violi, la que és capaç de fotre ma a la bragueta de vells verds, la dona que no surt mai a soles,… Una fugida cap avant, un instant de superació.

Es tracta d’un llibre amb un llenguatge atrevit, col·loquial, ple de grolleries, de frases fetes que els personatges dominen a la perfecció. Ple d’argots ( halar o mirar-se la punta dels pinrés) i de paraules inventades que, malgrat no saber què signifiquen, no interfereixen en la comprensió de la història. De vegades, l’autor es permet llicències com escriure frases curtes sense separar paraules i en ocasions, acudeix a l’ajuda del llenguatge culte ” era el moment d’utilitzar els alexandrins o les idees del tomisme kantià o no li havia fet perdre el cartesianisme nadiu encara”.

Escrita amb ironia i humor, trenca convencions socials i es posiciona al costat dels desheretats sense oblidar-se de la protagonista que ha realitzat un viatge, ha viscut una aventura condensada mitjançant les paraules del final del llibre:

    ⁃    M’he fet gran, diu la Zazie.

Recomanat a partir de 16 anys

Comentat en abril 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Zazie al metro / Zazie en el metro | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

ALEX I EL RATOLÍ DE CORDA / ALEX Y EL RATÓN DE CUERDA

alexratonalexratoli

 

 

 

 

 

 

Leo Lionni

Lucchetti, Maria ( trad català)                     González, Xose M. ( trad. castellà)

Ed Kalandraka, 2017

Aquest llibre ens parla, mitjançant un ratolí real i un ratolí de joguina, sobre l’enveja, el desig d’aconseguir el que no tenim, d’ésser el que no som.

Una faula que ens demostra la importància de valorar el que som i el que tenim.

A més a més, la tesi de l’autor defensa que l’amistat fa superar les emocions negatives i genera una energia capaç de superar els inconvenients.

En aquesta ocasió, Lionni critica l’ actitud dels humans respecte a les joguines; la rapidesa amb la que passen des d’una relació íntima fins a ser prescindible o de transformació en brossa.

A destacar de forma molt especial el mestratge del Lionni il·lustrador,  que, seguint la tècnica del collage i sobre un fons blanc, desplega davant els nostres ulls unes imatges plenes de sensibilitat, amb una gran força expressiva que són una admirable mostra del personal món estètic de l’autor.

Recomanat a partir de 6-7 anys

Comentat en abril 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Alex i el ratoli de corda / Alex y el ratón de cuerda | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

EL DIARIO DE LAS CAJAS DE FÓSFOROS

diariofosforos

El diario de las cajas de fósforos

Paul Fleischman
Bagram Ibatoulline( il·l)

Juventud, 2013

«Elige el objeto que más te guste y luego te contaré su historia.»

Tot objecte té la seua història. És un diari format a partir del fet de guardar objectes quotidians en diferents caixetes de llumins. Dintre de cada caixa hi ha un record, és la manera de conservar viva la memòria i els records d’un nen que no sabia llegir ni escriure. Ara el nen s’ha fet gran i com a besavi li transmet totes aquestes vivències a la seua besnéta. Cadascú dels objectes correspon a una experiència viscuda: la foto del pare que emigra, el macarró d’un any sense pluges, una xapa de botelles, etc

La història va introduint-nos, a través de la conversa entre el besavi i la besnéta, cap la problemàtica de l’emigració, la família obligada a traslladar-se des d’Itàlia a Amèrica a la recerca d’un treball per poder viure, un viatge arriscat i una vida plena de penúries que va superant-se gràcies a l’esforç i la col·laboració de tots els membres de la família, possiblement l’únic consol en aquestes situacions dominades per la misèria.

Les il·lustracions, hiperrealistes, són tan perfectes i tan ben fetes que semblen fotografies, en sèpia per a tot allò que conta, el passat; i en color, els personatges protagonistes en el moment de contar-lo, el present.

És un llibre que permet pensar, fer les teues pròpies reflexions vitals. Com a final, la transmissió familiar. La protagonista continuarà amb l’afició col·leccionista de l’avi, però la memòria familiar es conservarà, a hores d’ara, a través de l’escriptura.

Recomanat a partir de 8-9 anys

Comentat en març 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El diario de las cajas de fósforos | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

AQUÍ

aqui_300_rgb

Aquí

Richard McGuire.

Cruz, Esther ( trad)  

Salamandra, 2015

D’entre tots els avançaments de la ciència, cal destacar la Física quàntica que ha permès el desenvolupament tecnològic del que gaudim actualment i, a més a més, quan el món quàntic siga considerat normal, assistirem a una revolució científica que avui encara no podem ni imaginar.

Doncs bé, “Aquí” és un llibre escrit des de la perspectiva quàntica, un trencaclosques de finestres disposades en collage a les pàgines, pertanyents a diferents èpoques; una reflexió sobre el temps a partir d’un espai determinat, en concret l’habitació d’una casa.

Per a intentar esbrinar quina història vol contar-nos l’autor, imaginem un zoom que ens aprope al contingut de les finestres, on trobem aspectes com ara:

.-Relació entre objectes i el pas del temps:

El rellotge, la cartera i les claus apareixen al 1998 i després al 2231  ja com curiositats del passat. També la ràdio, el televisor, el telèfon i el tocadiscs situen la casa en una època determinada, any 1960.

.-Petites històries sense acabar :

Història dels quatre o cinc germans que van creixent i es fan la foto al 1959, 1962, 1964, 1969, 1979,1983. Història de les dues parelles que estan contant acudits i un home pateix un infart (1989). Història de l’home que cau de l’escala i es trenca el maluc (2005); ha de passar les nits al sofà llit del saló fins que mor al 2009. Història sobre els experts en arqueologia que investiguen els ciments de la casa(1986).

.-Diàlegs sobre temes que es repeteixen en finestres corresponents a anys diferents:

jocs, abraçades, fotos, disfresses, pèrdues …

.-Diàlegs entre les finestres que hi ha dins d’una mateixa pàgina:

dona de l’any 1992 i dones índies de 1553. Un pintor munta un cavallet per a pintar (1870) i una xica munta una pantalla (1973). Un nen dorm al sofà (1938) i un adult dorm al mateix sofà (1995). Un home perd l’oïda (1962) i una dona perd l’arracada (1994). Un bisó ajagut (10.000 a.c.) i una dona ajaguda (1970).

.-Evolució prehistòrica i històrica de l’espai on es va construir la casa:

des de la Prehistòria passant al segle XIV, XV i XVI quan vivien els indis al mateix espai on es va construir la casa; arribant al segle XVII moment en que els colonitzadors s’apoderen d’eixes terres; al segle XVIII  apareix una parella noble en una casa colonial on es conta un conflicte intergeneracional ideològic al voltant de la monarquia; a continuació al segle XIX es reflecteix l’època de l’impressionisme  a travès de la petita història entre la dama i el pintor; ens apropem al moment de construcció de la casa al segle XX, any 1906 i arribem al futur, èpoques de desgel, inundacions, contaminació radioactiva …

Els protagonistes de la història són l’espai (habitació de la casa) i el temps que es dilata des de molts anys enrere mitjançant un paisatge erm i amb foscor fa 500.000 anys fins arribar al futur, any  2050, on les persones habitants de la casa poden travessar finestres i passar a espais i temps diferents; i encara més enllà a l’any 22.175 final del llibre on apareix un nou horitzó, un paisatge amb plantes, insectes rars, estranys, que donen esperança a la continuïtat de la vida.

Definitivament, un llibre en registre de novel.la gràfica que recrea el passat i elucubra què hi haurà en el futur.

Recomanat a partir de 14-15 anys

Comentat en març 2018

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Aquí | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

EL MEJOR LIBRO PARA APRENDER A DIBUJAR UNA VACA

dibujarunavaca

 

El mejor libro para aprender a dibujar una vaca

Rice, Hélène

Badel, Ronan ( il·l)

Corral, Mercedes ( trad)

Barbara Fiore, 2016

Comencem pel títol, sembla més un llibre de divulgació que no un conte literari;

Continuem amb el format, original i res convencional, xicotet, allargat, presentació horitzontal…

Les il·lustracions, a llapis, dibuixos amb línies molt simples, un traçat infantil. De vegades s’acompanya de color, el verd per reomplir el dibuix i el groc, per marcar una flor.

I una goma d’esborrar a punt, amb un paper fonamental en la història.

I finalment el contingut: un text i unes il·lustracions en desacord. Les instruccions per a dibuixar la vaca són clares i objectives, qui dibuixa les segueix exactament, … però el resultat NO ÉS UNA VACA !

I cal tornar a començar de nou, seguint altra tàctica, per veure si aconseguim obtenir una vaca. Sembla una tasca impossible, però…

Sorpresa, ironia, humor i riure assegurat. Un humor que també serveix per desdramatitzar la inseguretat a l’hora de dibuixar, quan el dibuix no queda com nosaltres desitjaríem.

Captar la ironia és imprescindible per entendre el llibre, es per això que el recomanem a partir de 6-7 anys .

Recomanat a partir de 6-7 anys

Comentat en març 2018

 

 

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, El mejor libro para aprender a dibujar una vaca | Etiquetat com a , , , , , | Envia un comentari

DOROTHY.DÉJALE ENTRAR

Dorothy_300

Dorothy.Déjale entrar

Javier Sáez Castán (text)

Pablo Auladell  (il.l)

Ed. A buen paso, 2017

En aquest llibre, dos creadors units i confabulats ens ofereixen aquesta genial història, surrealista, entre l’absurd i els disbarat, amb referències al mago de Oz. Javier Sáez Castán amb el text i Pablo Auladell amb les il.lustracions ens convencen de que Jonah i Martha no poden actuar d’altra manera quan, sobtadament, reben la visita de Dorothy en la seua granja de Kansas.

La història està escrita amb un llenguatge excel·lent on abunden una delicada ironia i un humor intel·ligent. Les il·lustracions d’Auladell estableixen una sinergia perfecta amb el text. Amb pocs colors i utilitzant grafit i pastel, recrea poderosament uns paisatges “desolats i silenciosos”.

La parella de grangers raonen i, de manera progressiva i amb gran complicitat, van dissenyant l’estratègia per reaccionar davant del tornado.

Amb el suggeriment de que és possible renàixer després de la destrucció Dorothy ens proporciona una deliciosa experiència lectora.

Recomanat a partir de 10-11 anys

Comentat en Març 2018

 

 

 

Publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Dorothy.Déjale entrar | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

CONCESSIÓ DEL XII PREMI LITERARI PEP SEMPERE

gredos

Aigua pels regatons, fred, pluja, vent … ja no ens resulta aliè aquest paisatge, a nosaltres que sembla que vivim a les portes d’un desert, tan escassos d’aigua.

Qui anava a dir que convertiríem els boscos de Gredos i la neu de les seues muntanyes en un paisatge tan proper i estimat, revisitat any rere any per decidir el Premi Literari Pep Sempere, que aquest any compleix dotze anys. Amb la seua gent que ens fa sentir com a casa, i així un any rere altre.

premi2018

El dissabte 24 de març es va reunir el jurat i va decidir que Dolors Insa, bibliotecària de la biblioteca municipal de Cocentaina, amb el seu projecte “Dinamización de la LIJ en la era digital” aconseguira el premi de 2018. Va ser una gran alegria.

Una menció especial al projecte del CRA de Lozoya de Garganta de los Montes “Los claros del bosque” completa la decisió del jurat.

Podeu ampliar la noticia en Pizpirigaña :

  http://www.pizpirigana.es/

Confiem conèixer amb més profunditat aquestes experiències al XIV Encuentro de Animadores a la lectura del 1, 2 i 3 de juny de 2018, a Arenas de San Pedro, Ávila que enguany s’anomena EL BOSQUE DENTRO DE MI.

XIV_ENC

Elx, 27 març 2018

Publicat dins de CONCESSIÓ DEL XII PREMI LITERARI PEP SEMPERE | Etiquetat com a | Envia un comentari