SENSE DESTÍ/ SIN DESTINO

Sense destí / Sin destino

Imre Kertész

Eloi Castelló ( trad català)

Judith Xantus (trad cast)

Quaderns Crema, 2003/ Acantilado, 2006 

 

El premi Nobel de literatura 2002, Imre Kertész escriu un llibre sobre l’estada de Gyuri, un jove jueu hongarès, durant un any i mig a diferents camps de concentració i extermini: Auschwitz, Buchenwald, Zeitz.

La lectura literal d’aquesta obra, un recorregut en tres fases: la deportació del pare, la seua estada com a presoner i l’alliberament, ens envolta de sensacions estranyes i ens planteja contradiccions, provocades per un llenguatge de descripcions on apareixen expressions i adjectius agradables del protagonista que pareixen disculpar els soldats nazis i justificar la seua actuació. Apuntem algunes d’elles:

 “La tercera matinada del viatge, la vella emmudí. Deien que havia mort de set. La veritat és que sabíem que era vella i que estava  malalta i consideràrem que al cap i a la fi era comprensible que es morira”. ..

“Uns presos de veritat, amb el típic uniforme a ratlles dels delinqüents, el barret redó i el cap afaitat, les seues cares no inspiraven molta confiança, Segons tots els indicis, pareixien jueus. A mi tots em pareixien sospitosos o si més no estranys”.

” Un home alt d’aspecte imponent portava botes altes i un uniforme cenyit; era un home prou bell, fort i atlètic. Em recordà als herois de les pel·lícules: atractiu, trets virils i un prim bigoti castany… que lluïa de meravella en mig d’un rostre bronzejat”.

 ” Els alemanys eren en el fons gent neta, honrada, amant de l’ordre, la puntualitat i el treball… A mi m’inspiraven fermesa i tranquil·litat”

 “Tot funcionava, tot estava al seu lloc, acomplien amb puntualitat, serenitat i automatisme. Així arribí a comprendre el treball del metge … Mirant amb els seus ulls, m’adoní de quants vells i inútils hi havia: un prim, l’altre massa gros… Aquests anaven a la filera dels no aptes”.

Totes aquestes descripcions on no es troba el trauma ni el judici signifiquen que l’autor minimitza l’horror, no considera important parlar de la maquinària criminal organitzada pels nazis? 

O tal vegada, ens posa a la pell de l’adolescent de 16 anys i ens mostra la seua mirada ingènua que no és conscient de les veritables intencions i raons ocultes que hi ha darrere dels camps de concentració?

Ens obliga, doncs, a interpretar la lectura, a cercar les diferents tesis que puguen cohabitar en ella. Si en la novel.la de Primo Levi ” Si això és un home” publicada en 1958 es manifestava amb nitidesa la seua finalitat de denunciar amb un llenguatge dur, incisiu, la inhumanitat amb la que són tractats, en aquesta novel·la el camp de concentració és un context, esgarrifós per suposat, on el jove aprèn a sobreviure, a traure força d’on siga per a poder suportar-ho, com si Kertész, utilitzant un llenguatge permissiu, ens presentara la radiografia d’un supervivent, la seua voluntat de viure. Formulacions com “vaig descobrir la tossudesa i la voluntat com a recursos contra la fam i l’envelliment” o “hi ha una parcel.la a la nostra naturalesa que ens evita caure a la bogeria”, poden donar a entendre aquest posicionament.

O també, per què no? Podríem optat per la clau irònica que traspua en diferents moments de la història quan diu que la seua cara està prematurament envellida per l’abús dels plaers carnals; quan diu “som lliures, però on és la sopa de safanòria?”, quan atrapat pel síndrome d’Estocolm, diu estimar el lloc on et torturen (“Eixe camp de concentració tan bell”), quan un dels presos li pregunta “com ha arribat a Zeitz i ell contesta que molt fàcil, només tingué que baixar de l’autobús” o referir-se als nombres tatuats sobre la pell com nombres de telèfons celestials. Són exemples que  situen al jove en un plànol d’observatori que mira el present sense pensar el futur. Aquesta ironia demostra la distància emocional que adopten protagonista i autor per a contar i assumir aquell malson real.

Totes les interpretacions resulten possibles depenent de la persona lectora, del seu posicionament crític i el grau d’exigència cap els autors i autores que tracten aquest esfereïdor tema.

A l’última fase del recorregut personal d’un protagonista, que pateix com diu ell “una gairebé pèrdua d’identitat” o “quelcom s’havia degradat en mi definitivament” , arriba el moment de l’alliberament i entrem en un registre filosòfic. La primera reflexió l’ofereix el títol “sense destí “: “havia viscut un destí determinat, no era el meu, però ho havia viscut; ara havia de viure amb eixe destí”; “havia donat unes passes i no altres i puc dir que dins del meu propi destí havia actuat amb honradesa”. Queda a l’aire de les paraules escrites el dilema llibertat/destí; si existeix el destí, no pot existir la llibertat o viceversa?

També apareixen altres pensaments com ara el concepte de felicitat com un parany, “inclús allí, al costat de les xemeneies on es torturaven, havia hagut quelcom paregut a la felicitat”. Sobre l’amistat, “una cosa passatgera sotmesa a les lleis de la vida”. Sobre la voluntat, una eficaç eina contra la feblesa i la temptació a l’abandó. Sobre la imaginació que roman lliure inclús quan som en privació de llibertat, “les parets de la presó no poden posar límit a la imaginació”. Sobre l’esperança ” un raig d’esperança que mai no desaparegué. I, per damunt de tot, sobre l’atzar que dissortadament el va confinar a aquell indret espantós i alhora la benèfica sort que el va salvar d’una mort gairebé segura i el va permetre tornar a casa.

Què li resta al jove personatge després d’aquesta esgarrifadora experiència? Doncs, l’odi  a tot, pels prejudicis i idees preconcebudes, per la incomprensió per part de la gent que no hi havia viscut eixes experiències. Contra això, però, manté el record de Bandi Citrom, hongarès que li va ensenyar a dur una vida ordenada i neta dins del camp, la necessitat de posar “ordre en el desordre, llum sobre la foscor.”, l’aferrament a la normalitat per continuar vivint, la resiliència acceptant totes les premisses amb la condició de seguir viu. Això sí, sense oblidar, impossible oblidar eixes vivències reals, “no podem manar sobre els nostres records”.

Escrit amb un estil directe, el llibre no deixa indiferent a ningú, crea controvèrsies i admet diferents lectures; pot ser estiga aquí la clau del seu valor literari.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en abril 2020

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Sense destí/Sin destino i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *