En nom de la Terra / En nombre de la Tierra
Vergilio Ferreira
Trad. : Isabel Soler i Neus Baltron
Ed. Quaderns Crema, 2003 / Ed. Acantilado, 2003
El llibre conta les últimes setmanes d’un jutge, abandonat per part dels fills en un asil, on l’existència queda reduïda a l’evocació del passat. Diu: « La meua companyia és la memòria del que va passar i que ara existeix en una estranya irrealitat.
Narrat en primera persona,a base de fragments de memòria, com retalls de vida, mostra l’envelliment com a deteriorament físic i intel·lectual, el rebuig del dia a dia de la seua realitat esperant la mort, l’aïllament social.
El registre lingüístic utilitzat és la carta, una extensa carta adreçada a la seua dona, un monòleg amb una combinació de realitats i invencions dirigit a Mònica després de morta.
En tot moment es fa al·lusió al passat, es refugia en el passat , quan eren joves i s’estimaven, quan es sentien déus, eternament bells, immortals. Aquest idil·li es contraposa amb el sentiment de rebuig del present desolador de l’envelliment, del cos mutilat, humiliat.
És una constant meditació sobre el temps – travessem el temps com una pel·lícula rodada cap enrere-,sobre el destí – vèncer el destí abans que ell ho faça-,sobre la voluntat-amb una voluntat forta es construeixen les grans raons- , i sobre l’amor – acumular al principi per a després poder anar gastant durant la resta de la vida-
Contínuament fa referència, per contrast, al cos jove de la seua esposa, així com a la Primavera del fresc de Pompeia, contraposat a la mort de Durero ( ambdues imatges a la paret de la seua habitació). També estableix, tal volta per empatia, una relació amb el Crist que pateix i el patiment propi. Aquestes dues constants en la novel·la, el cos sempre jove de la dona i els diàlegs amb el Crist , són les que fan més difícil de pair aquest llibre.
« solo se puede amar en la perfección, después el amor pierde su nombre y se convierte en otra cosa» ( p.8) «Y te bautizo en nombre de la perfección (p.17)» « no tengo nada mio… Solamente tengo este cuerpo impresentable, esta porqueria,… (p.20)» «eran ejercicios de afeminado, preferia el futbol ( p.27)
No és una novel·la fàcil, però la seua narrativa està impregnada de poesia, filosofia o teologia. La seua escriptura situa a l’autor com un dels grans escriptors de Portugal. Vergilio Ferreira, traductor de Jean Paul Sartre al portugués, està considerat com un dels principals autors de l’existencialisme portugués .
Recomanat a partir de 18 anys
Comentat en Juny de 2020
