LES INTERMITÈNCIES DE LA MORT/ LAS INTERMITENCIAS DE LA MUERTE

Les intermitències de la mort /Las intermitencias de la muerte

José Saramago.

Traducció al català : Xavier Pàmies 

Traducció al castellà: Pilar del Rio. 

Ed.62, 2005 / Alfaguara, 2005

És una de les últimes novel·les de José Saramago (Portugal 1922, Lanzarote 2010). La va publicar al 2005, després del premi Nobel, 1998 per Assaig sobre la ceguesa.

Com una constant a la seua obra sempre està la denúncia dels mals de la societat actual, desemmascarar la condició humana i els fils que les mouen. A la seua escriptura hi ha normalment un punt de partida que és una provocació, un disparador, una situació improbable o impossible  Què passaria si?…

El punt de partida és una provocació, …al dia siguiente, no murió nadie. També és el punt d’arribada, de la mateixa manera que comença, acaba, amb una aposta circular. Una vegada acceptada la premissa de partida, tot és molt creïble., si ja hem entrat en el joc còmplice de trencar una regla establerta, la historia s’ajusta amb la perfecció d’un rellotge suís. Saramago demostra un domini de l’escriptura a través d’un narrador omniscient unes vegades, un narrador que dialoga amb el/la lector/a amb gestos de complicitat i un narrador que fins i tot dialoga amb la mort. Interpel·la el lector, contínuament li està demanant que es plantege els grans temes filosòfics:  l’eutanàsia,  la  corrupció,  el poder,…   

Amb una permanent ironia, sornegueria i intel·ligència passeja per un país anònim on un dia 1 de gener d’un any qualsevol, ningú mor. Aquest fet que en un principi és rep com una gran festa que tothom celebra, va esdevenint en un terratrèmol que fa tremolar les grans instàncies polítiques, socials, religioses i que acaba tenint repercussions en cada vida i en cada casa. Saramago trau punta a una situació fins a descarnar-la, fins a dur-la al fil del precipici: l’església se sent amenaçada, les agències funeràries s’han de reinventar, el sistema sanitari es col·lapsa, apareixen les màfies, el sistema de pensions i financers trontolla, el periodisme s’aprofita de la gran notícia… Tot apunta que “la vida no se puede vivir sin la muerte, aunque parezca una paradoja debemos morir para seguir viviendo”. No morir-se no és la solució, la solució es donar-li una bella solució a la vida, i aquesta és l’amor.

En aquesta manera d’abordar el gran tema, destaca l’humor com a instrument precís, corrosiu i afilat que ens permet veure una mort ocupadíssima escrivint milers de cartes adreçades als humans que van a morir o conversant amb la seua dalla.

La traducció al català de Xavier Pàmies és molt bona i premiada, però la de Pilar del Rio és extraordinària, a banda d’ofici tenia la seguretat de no trair les paraules de Saramago més del que cal.

RECOMANAT A PARTIR DE 16 ANYS

COMENTAT EN OCTUBRE 2020

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, Les intermitències de la mort /Las intermitencias de la muerte i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *