Ha anat aixi / Y eso fue lo que pasò.
Natalia Ginzburg,
Trad. Cat : Dedeu Surribas, Alba.
Trad cast : Barba Muñiz, Andrés
Ed. de la Ela Geminada, 2017/ Acantilado, 2016
És un llibre breu, a penes 110 pàgines, escrit en 1947.
Natalia Ginzburg escriu aquest relat, que és la seua segona novel·la quan torna a Turin amb tres fills, en plena postguerra i amb el seu marit mort a la presó.
Una narració en primera persona, una protagonista sense nom, que com un monòleg, ens conta que ha disparat un tret al seu marit en la novena línia del text.
Aquest principi és un estímul per saber què ha passat.
No sabem el seu nom, però si que és mestra d’escola, de caràcter solitari, fantasiós i vida monòtona.
La protagonista relata com estar sola estava mal vist en la època i ella, dòcil i submisa, es casa amb un home major, que l’abandona per llargues temporades i ella en el súmmum de la inseguretat es creu culpable per no agradar-li.
Narra la seua experiència vital: la innocència del seu enamorament cap el marit, els sentiments contradictoris davant de sentir-se abandonada, l’angoixa, la por i el dol per la mort de la filla, … la feblesa per a canviar el seu destí, …
Aquesta història ens incomoda perquè sentim la rabia davant de la dependència afectiva de la protagonista respecte al seu home, que no l’estima i la ignora.
Al llarg de les pàgines sentim que una dona enganyada deu rebel·lar-se contra el seu home.
Aquesta és una història crua, ens torba perquè veiem que la protagonista entra en un espiral de derrota i abandó, que no pren decisions davant de la seua situació on es troba anul.lada.Encara que està en contacte amb altres models de dona, com l’alliberada Francesca, l’amiga, es sent incapacitada per a prendre cap decisió.
Aquesta muntanya de sentiments ens facilita una mirada, setanta anys després de que l’autora l’escriguera, rabiosa perquè denoten feblesa, mancança d’il·lusió, dependència afectiva que equivoca els autèntics sentiments d’amor, … però també podem tenir una altra mirada on la veu narrativa que se’ns presenta en la novel·la, comença un procés on és important escoltar-la com un testimoni que ens ensenya com és d’important respectar-se i estimar-se un mateix.
Comença un procés on es va trobant cada vegada més segura, i va prenent decisions.
Afronta de cara la situació i es planta davant Alberto per acordar una separació, i ho aconsegueix:
“Me desnudé y me quedé mirando en el espejo aquel cuerpo desnudo que ya no pertenecía a ningún hombre. Podía hacer lo que me diera la gana. Podía irme de viaje con Francesca y con la niña. Podía encontrarme con cualquier hombre que quisiera y hacer el amor con él si me daba la gana. Podía leer libros y visitar pueblos y ver cómo vivía el resto del mundo. Había sido necesario llegar hasta ahí. Me había equivocado en todo, pero todavía se podía remediar. Si hacía un esfuerzo me podía convertir en otra mujer. Me metí en la cama y todavía me quedé allí un poco con los ojos abiertos en la oscuridad mientras sentía cómo iba creciendo en el interior de mi cuerpo una fuerza fría y enorme”.
La manera d’escriure no té descans, ni embuts, ni embelliments innecessaris, però et porta com si fos un corrent d’aigua de la que no pots sortir.
La literatura ha de ser una invitació a pensar el món, …
Com qualsevol bona novel·la podem trobar-nos amb interpretacions diferents, perquè si la literatura no és interpretable, no és literatura, és llei.
Recomanat a partir de 18 anys
Comentat en Novembre 2020
