LA GUERRA NO TÉ CARA DE DONA/ LA GUERRA NO TIENE ROSTRO DE MUJER

La guerra no té cara de dona / La guerra no tiene rostro de mujer

Svetlana Aleksiévitx

Miquel Cabal ( trad.cat)

Zahara Garcia ( trad.castellà)

Raig Verd Editorial, 2018 / Ed. Debate, 2015

Va escriure el llibre de 1978 a 1985, però no va poder publicar-lo. Rebutjat durant 2 anys per totes les editorials on es presentava, finalment amb l’arribada al poder de Gorbatxov ( 1985-1991) va veure la llum .Revisat en 2002, afegeix un extracte de les notes que havia pres per a la seua confecció , les pàgines que els censors havien tret i les pàgines que ella mateixa havia autocensurat.

Va ser la lectura del llibre Vinc d’un poble en flames, d’Alés Adamónitx, a qui ella anomena el seu mestre, que li va donar les pautes per a escriure aquest llibre, una novel·la feta a partir de veus de la vida real. Volia escriure la veritat sobre la vida i la mort en general, no només la veritat sobre la guerra.

Per què és important? Perquè tot el que sabem de la guerra ho sabem per la “veu masculina”. En el relat de les dones es parla d’altres coses. En aquesta guerra no tan sols pateixen les persones sinó també la terra, els pardals, els arbres… I ho fan en silenci.

Recordar és sobre tot un acte creatiu.

Ella es queda, com a narradora, en un segon plànol, i deixa que parlen les dones. Això no obstant, tant en la introducció com en cada capítol, en cada història, afegeix les seus pròpies reflexions :

« La nostra memòria és lluny de ser un instrument ideal. No és només arbitrària i capriciosa, sinó que, a més a més està encadenada al temps, com un gos»

«he descobert que, a banda de la mort, en la guerra hi ha moltes altres coses; totes les que hi ha en la nostra vida quotidiana. La guerra també és la vida»

«parlin del que parlin, les dones tenen tothora una idea al cap: la guerra és, abans que res, assassinat; després, una feina molt dura. I després és la vida quotidiana: cantar, enamorar-se, posar-se els rul·los,…»

…”també estan enamorades del que els va passar, perquè no va ser només la guerra, va ser també la joventut. El primer amor.»

«És més terrible matar que morir»

«la guerra cada vegada ens agrada menys, cada vegada ens costa més trobar-hi una justificació. »

«encara ara estan paralitzades, no ja només per la hipnosi i el terror estalinista, sinó per la fe que hi professaven. Encara no han pogut deixar d’estimar el que estimaven»

Maleïda sigui la guerra ….”El dret a no matar, a no aprendre a matar, no es recull en cap constitució”

El que l’autora vol convertir en literatura són les veus dels testimonis humils, senzills, anònims… No escriu sobre la guerra sinó sobre l’ésser humà a la guerra,sobre la història dels sentiments.

Pel que fa a la intensitat de sentiments i a la percepció del dolor, la memòria de les dones té una “lluminositat” extraordinària. És un llibre exhaustiu de testimonis, relats periodístics prenyats de ficció. Necessiten contar la seua experiència tot i que els resulte dolorós.

El censor acusa a la autora : “ Això és mentida!. És una calumnia als nostres soldats… als nostres partisans … al nostre poble heroic …La seva història petita no ens fa cap falta, el que ens cal és la gran història. La història de la victòria…vostè no estima els nostres grans ideals…”

«És veritat ( diu l’autora) , no estimo els grans ideals. Estimo les persones petites.»

La guerra que recorden les dones és diferent a la que recorden els homes , elles són capaces de veure allò que per als homes resta ocult.

Què és la felicitat, es preguntaven : «trobar entre els caiguts a alguna persona amb vida»

Perquè sobrevisqui ? Per a què? Crec…crec que per a contar-ho.

Recomanat a partir de 18 anys

Comentat en Maig 2020

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A.-LLIBRES COMENTATS, La guerra no té cara de dona/ La guerra no tiene rostro de mujer i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *